Debat entre la identitat religiosa, la laïcitat i la igualtat sexual0

Lectures (492) 26/04/2010, 09:11  |  el Periódico. FIDEL MASREAL

«Es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte». «Tothom té dret a l’educació». «A les escoles de titularitat pública l’ensenyament és laic». «Els poders públics han de garantir el compliment del principi d’igualtat entre dones i homes».

Totes les frases anteriors formen part de la Constitució i l’Estatut de Catalunya. La prohibició a Najwa Malha d’assistir a classe amb hijab en un institut de Pozuelo (Madrid) enfronta diversos principis democràtics.

Per una banda, el principi de llibertat religiosa i el dret a l’educació, esgrimits (entre d’altres, pel Govern) per defensar l’escolarització de les noies amb hijab o sense; per una altra, la laïcitat i la igualtat entre home i dona, invocats per qüestionar l’ús d’aquest símbol islàmic als centres educatius públics. Mentre Najwa ha de decidir dimarts si va a classe sense hijab o canvia de centre, el debat té vida pròpia.

UN DEBAT PENDENT

En l’únic que coincideixen els partidaris i els detractors del mocador és que aquesta peça de roba és només la punta de l’iceberg d’un debat de fons encara no resolt, tal com demostra el fet que la nova llei de llibertat religiosa encara continua pendent. «La qüestió clau en aquest país és garantir la llibertat de consciència», assenyala Victorino Mayoral, president de la Fundació CIVES, que promou el laïcisme. Mayoral opina que per tenir autoritat moral per qüestionar l’ús del mocador islàmic abans s’hauria de posar en qüestió el Concordat, els acords de l’Estat amb la jerarquia de l’Església catòlica. Mayoral opina que a l’escola no s’hi hauria de permetre simbologia religiosa de cap mena «inclòs el mocador, si l’entenem com un símbol religiós».

Aquesta tesi contrasta amb la defensa que l’Església catòlica ha fet sobre l’ús de símbols religiosos a l’escola, però enllaça amb l’opinió del PP. Els populars han aprofitat la polèmica per tornar a treure la seva proposta electoral favorable a la prohibició del vel. El seu líder, Mariano Rajoy, en una entrevista a EL PERIÓDICO fa dos anys, ja va deixar ben clar el seu criteri. Va dir que la decisió del Govern de la Generalitat de Catalunya de permetre que una noia de Girona portés vel malgrat el criteri del centre escolar «no va trencar la llei, però sí els costums i les normes del centre». I va afegir: «Això és el que volem evitar».

IMPOSICIÓ I TRADICIÓ

Aquí apareix la referència als costums, invocada també pel líder de CiU, Artur Mas, per mostrar la seva oposició al vel als centres educatius. Mas va parlar de costums i de cultura autòctons. El diputat del PP Rafael Hernando hi afegeix un nou ingredient, el de la igualtat entre homes i dones, al destacar que la noia que portava el hijab a l’institut de Pozuelo ho feia per imposició paterna. «El vel és un símbol de degradació per a la dona», assegura el parlamentari popular.

EL CAMÍ PROPI

«Hi pot haver alguna dona que porti el hijab pressionada pel marit o la mare, però la gran majoria ho fan per tradició i n’estan convençudes. En qualsevol cas, són elles les que han de fer el seu camí al seu ritme», afirma Mercè Amor, responsable de l’Espai Dona, que forma 144 dones immigrants a l’entitat Ibn Batuta.

Educadors com per exemple Cristina Roca, directora de les Escoles Pies de Terrassa, comparteixen la idea que la millor manera d’aconseguir que a la llarga les estudiants puguin decidir treure’s el vel és, precisament, «un procés intern de respecte bidireccional en què l’escola pot tenir un paper pedagògic clau per afavorir que aquestes noies, com la resta d’alumnes, es desenvolupin com a individus amb criteri propi». I enfront del principi d’igualtat invocat pels contraris al hijab, Roca replica: «Se’ns està intentant imposar la dicotomia entre igualtat o res, i davant d’això hem de respectar la diferència. Les noies autòctones també són esclaves de la moda occidental».

ISLAMOFÒBIA

Una de les expertes més importants en l’islam, la directora general de la casa Àrab, Gema Martín Muñoz, adverteix que l’única conseqüència de la via prohibicionista és «crear conflictes innecessaris que, de fet, donen lloc als discursos islamòfobs». Martín Muñoz tampoc comparteix les tesis del «laïcisme radical» perquè segons la seva opinió «al nostre país no hi ha el consens necessari, però el que no es pot fer és plantejar-lo com a reacció contra l’Islam perquè això és discriminació».

Una discriminació a la qual el portaveu del Consell Islàmic de Catalunya, Mohamed Halhoul, afegeix «inquietud i malestar». «No és un amulet, no és un pírcing; el hijab forma part de la creença de la dona», assegura, i a la pregunta de si hi ha casos de submissió en l’ús del mocador, respon: «És una decisió pròpia de les dones, t’ho haurien de dir elles». Però el Consell va més enllà i demana una regulació, evidentment, en sentit contrari a la del PP, que garanteixi la llibertat religiosa però que vagi més enllà i posi sobre la taula qüestions com ara «el menjar halal a les escoles, els matrimonis islàmics i l’establiment de pactes de l’Estat amb totes les religions».

MODEL PER DEFINIR

Totes elles són qüestions que remeten al que Jordi Pàmies, professor de Pedagogia sistemàtica i social de la UAB i membre del grup Emigra, descriu com el repte «d’assumir la diferència i preguntar-nos què entenem per integració». Pàmies distingeix entre els símbols religiosos per part de les institucions i els que exhibeixen les persones a títol individual. La definició del model de convivència ha de partir, segons el seu parer, d’un fet tan bàsic com escoltar els actors implicats, començant per les dones que porten hijab, «perquè se’n parla amb idees prèvies i, sovint, conceptes erronis».

Amb tots aquests ingredients sobre la taula i en plena precampanya electoral a Catalunya, el Govern té amb la reforma de la llei de llibertat religiosa una patata calenta. Només cal recordar l’enrenou mediàtic que va generar el suport del PSOE a una proposta d’ERC al Congrés que demanava que s’eliminessin els símbols religiosos a les escoles. «El debat del vel no té cap sentit fins que l’Estat no sigui realment aconfessional i la catòlica deixi de ser religió d’Estat», defensa el diputat republicà Joan Tardà.

I la pregunta encara per respondre continua sent com s’ha de fer per aconseguir equilibrar aquest principi de laïcitat amb altres que han necessitat tant d’esforç com la llibertat religiosa.


facebook twitter enllaçar comentar


Tornar a la pàgina d'inici

Comentaris

Sense comentaris.

Afegir comentari

S'ha d'estar connectat per publicar un comentari.

Espai Personal Wiki Suport Twitter Facebook Youtube
Qui som què fem

Contacta'ns

Pots contactar amb nosaltres a la seu central o a qualsevol de les nostres seus territorials

Utilitzeu el Servei d'Atenció al Professorat per a consultes.

Política de privacitat i avís legal