Contra el pijoprogressisme a l'escola

Contra el pijoprogressisme a l'escola0

758 31/03/2011, 09:42 e-notícies. Xavier Rius

L'altre dia em va trucar la consellera Rigau per telèfon i em vaig prendre la llibertat de dir-li que el primer que havia de fer és acabar amb el pijoprogressisme a l'escola. Iu Forn ja ho diu al seu Diari d'un progre desconcertat (Ara Llibres, 2010) on els bateja amb el nom de "Rosainsensats".

“Els pedagogs progres -resumeix Forn- van aconseguir canviar el model educatiu. Es tracta de no reprimir, no fos cas que traumatitzéssim la canalla, pobreta. Pensaven canviar el món i han fracassat estrepitosament instal·lant l’educació en la permissivitat, la indisciplina i la mediocritat” (pàg. 125).

Sembla mentida que un país que ha tingut tans grans pedagogs -el mateix Josep Pallach ho era- tingui un sistema educatiu que ha acabat tant baix. Per això, malgrat algunes relliscades com suprimir la Setmana Blanca -els calendaris escolars haurien de ser intocables- tinc moltes esperances dipositades en la consellera Rigau. Deu ser l'única consellera d'Ensenyament que a més de llicenciada en Psicologia -tota la carrera sencera, no com altres- abans ha estat mestra d'infantil, de primària i de secundària.

De fet, en la seva primera compareixença el passat 8 de febrer del 2011 -estaria bé veure més consellers a les rodes de premsa de Govern si no ens avorrim- ja va anunciar una ofensiva contra el fracàs escolar. Al final l'ofensiva en qüestió va quedar reduïda a la reintroducció dels examens de setembre, però beneïda reintroducció. Com el ministeri, que ja va suprimir el 2003 el disbarat aquell del "progressa adequadament".

El PSC va reaccionar unes hores i fins i tot un diputat assenyat com Daniel Font, va afirmar que “voler resoldre la situació a base d’exàmens és un simplisme. Els alumnes mereixen més oportunitats”. No vaig resistir la temptació de replicar al twitter amb unes paraules del mateix president Montilla a favor de la cultura de l'esforç el dia que va rebre els guanyadors del Dakar a Palau: "la base de l'èxit és molta feina i dedicació, esforç, sacrifici i treball en equip”.

Potser hem comès també l'error imperdonable de deixar el sistema educatiu en mans dels sindicats. Els sindicats han tingut tant de poder -els d'AENA, els dels maquinistes de Renfe, però també les de l'ensenyament públic- que cap govern s'ha atrevit a regular mai el dret de vaga.

Però l'educació no l'arreglarem amb més escoles, ni amb més mestres, ni tan sols amb més inversions encara que tot plegat sigui important. Un dels meus fills ha anat a barracots i, fins a la data, no tinc cap queixa del seu rendiment escolar. L'altre dia m'explicava els 206 ossos del cos humà.

Els únics que poden arreglar l'ensenyament són els mestres. I ja sé que la majoria d'ells estan cremats, però també que tenen una feina per a tota la vida i gairebé tres mesos de vacances. Hem oblidat que és una professió -com la de policia o bomber- que hauria de ser vocacional, no pensant en tenir una plaça de funcionari. I, amb franquesa, no sé si queden molts mestres com els d'abans. Si els de la pública tenen alguna queixa que vagin a la concertada o fins i tot a la privada: cobren en general un 25% menys i treballen un 25% més.

A Martorell van dedicar fa poc un espai públic a un mestre: Francesc Senpau, que va dirigir durant 23 anys la principal escola pública del poble. Va deixar tan bon record entre els seus exalumnes -i això que era en ple franquisme- que 300 persones van participar en l’acte. Un dels seus exalumnes, l’Andreu Alemany, que ara deu fregar la cinquanta, va sintetitzar després en la revista de l’escola el secret del seu èxit: “aquell home estimava la seva feina”.

En defensa dels mestres, potser ens hauríem de plantejar també recuperar la tarima, l'uniforme i fins i tot el vostè. Deu ser l'única manera de recuperar la malmesa autoritat dels professors. De retruc ens estalviaríem polèmiques de tangues, melics a l'aire o vels a classe. Un dia uns alumnes d'un Institut de Lleida van protestar: si les noies anaven amb vel ells anirien amb gorres.

A la Miranda, l'escola privada on Montilla porta un dels seus fills, exposen aquests arguments a favor de l'uniforme i no em semblen desencaminats: "No discrimina als alumnes entre sí, evita distraccions innecessàries, facilita aquesta tasca als pares i identifica als alumnes del centre". El que no he pogut esbrinar és què pagava l'expresident de la Generalitat. Un cop vaig enviar un mail, però encara estic esperant resposta.

A Gran Bretanya van amb uniforme -fins i tot amb governs laboristes- i ningú s'escandalitza. I diria que estan més avançats que nosaltres. Almenys tenen dues univeristats (Oxford i Cambridge) entre les deu primeres de tot el món -segons la llista de Xhangai- Aquí la primera catalana -i de tot l'Estat- és la UB i l'any passat sortia la número 253. I la Pompeu, en teoria la universitat d'èlit de Catalunya, quedava la 384.

N'hi ha que fins i tot són partidaris de recuperar el "castanyot pedagògic" que deia mossèn Ballarín. Ferran Torrent explicava diumenge passat al seu article al diari Ara -el millor article de diumenge de tota la premsa- que els dissabtes el vestidor del gimnàs del seu poble està ple de nens maleducats. "Fa tres setmanes, aprofitant que el pare estava vestint-se, li vaig fotre una clatellada raonable al bescoll d'un dels xiquets que més donava pel sac". L'entenc perfectament.

I, per descomptat, el vostè. Recuperar el vostè -el vós ja es demanar massa- és imprescindible per tirar el país endavant. Pilar Rahola es queixava recentment que una companyia com Vueling tracti els clients de tu. Joan Barril també va denunciar temps enrere "la invasió del tuteig" i Ramon Rovira, el tan enyorat presentador de l'Àgora de TV3, explicava que un dia va anar a un CAP. Un metge més jove el va començar a tractar de tu fins que l'actual director de comunicació del Banc Sabadell li va etzibar: "perdoni, vostè i jo ens coneixem d'alguna cosa?.

facebook twitter enllaçar comentar