Humanitats en perill0

Lectures (494) 17/10/2011, 09:02  |  Avui. Francesc Torralba

La defensa de les humanitats en l'educació general ha estat llegida, molt sovint, en termes gremials. La necessitat que els nostres estudiants puguin comprendre i fruir de la lectura d'un text, d'una obra d'art o d'una composició musical no és una reivindicació de professors nostàlgics, ni una estratègia per mantenir la cadira. És, més aviat, una necessitat.

Massa sovint, també, la defensa de les humanitats s'ha presentat com una oposició a les ciències. És un greu error. Necessitem, com el pa que ens mengem, estimular la creativitat i la curiositat científica, l'estima per la investigació i pel rigor de les ciències exactes. Les ciències i les humanitats són jocs de llenguatge diferents que necessitem estimular i potenciar en la pràctica educativa. També s'ha presentat la defensa de les humanitats com un atac a la implementació tecnològica, als ordinadors i a les pissarres electròniques. Un nou error. Les humanitats no exclouen la tecnologia. De fet, la tecnologia permet accedir més fàcilment a les grans obres d'art i del pensament i generar espais de diàleg inèdits en el passat.

No és la nostàlgia el que em mou a defensar les humanitats. És el present i el futur. Necessitem ciutadans amb una mirada ampla i profunda. La vindicació de les humanitats va íntimament lligada al somni il·lustrat. Només si existeix una societat civil culta i crítica serà possible enfortir la democràcia, la cohesió social, potenciar la innovació en tots els camps i defensar-se de les potències de destrucció de la civilitat que actuen amb vehemència en les societats obertes.

La potència de l'utilitarisme és tan vigent en el nostre entorn que molt sovint la defensa de les humanitats tant a l'escola com a la universitat s'acaba fent amb arguments utilitaristes. Si solament és bo allò que és útil socialment, cal fer veure en quin sentit és útil llegir un diàleg de Ciceró, les Confessions de sant Agustí i el De Profundis d'Oscar Wilde. Si solament persisteix el que té audiència, el que és capaç d'obrir-se un forat en la lluita caïnita per subsistir, caldrà fer veure que les humanitats són útils, si bé no d'una manera immediata.

Saberuts de diferents països han assajat la defensa de les humanitats amb més o menys capacitat persuasiva. Són lúcides les reflexions de la filòsofa americana Martha Nussbaum, però també les punyents intuïcions de George Steiner i d'Edgar Morin. Amb tot, la tendència general, tant a casa nostra com en el conjunt d'Europa, és que les humanitats tendeixen a retrocedir i a perdre prestigi i reconeixement social entre la ciutadania.

Profunditat i amplitud de mires són, al meu entendre, els dos grans beneficis del cultiu de les humanitats. Profunditat en l'anàlisi dels problemes socials, culturals, religiosos, que ens assetgen, però, a la vegada, una amplitud de mires que obre les portes al cosmopolitisme. Les humanitats ens fan elevar el caparró més enllà del feu i ens fan capaços d'entrellucar les grandeses d'altres cultures. Contra la superficialitat endèmica de les societats postmodernes, necessitem persones profundes. Contra el tribalisme tancat en si mateix, curt de mires i xovinista, necessitem ciutadans amb capacitat de reconèixer els altres i de construir ponts per viure junts. Un vers de Salvador Espriu no dóna aquestes competències. Una frase de Nietzsche no ens salva de la barbàrie. Un paràgraf de Montaigne no ens fa més civilitzats, però l'estima pels clàssics i la repetició és la mare de l'estudi i és l'única manera de donar una forma civilitzada a l'ànima.


facebook twitter enllaçar comentar


Tornar a la pàgina d'inici

Comentaris

Sense comentaris.

Afegir comentari

S'ha d'estar connectat per publicar un comentari.

Espai Personal Wiki Suport Twitter Facebook Youtube
Qui som què fem

Contacta'ns

Pots contactar amb nosaltres a la seu central o a qualsevol de les nostres seus territorials

Utilitzeu el Servei d'Atenció al Professorat per a consultes.

Política de privacitat i avís legal