PER QUÈ L'ARGUMENT QUE ABANS TAMBÉ ÉREM 35 A L'AULA ÉS UNA PRESA DE PÈL?0

698 11/06/2012, 09:24    Facebook. Salut Pastor

1- Fa 20 o30 anys, l'eduació secundària no era obligatòria. Els alumnes amb minusvalies psíquiques, malalties mentals o problemes greus d'aprenentatge no eren a les aules perquè el sistema els deixava fora a vuitè de primària. Ara hi són, i la seva integració només és possible en determinades condicions: grups poc nombrosos que permetin l'atenció individualitzada i personal especialitzat de suport.

2-Fa 20 o 30 anys, l'educació secundària no era obligatòria. Els alumnes amb problemes sociofamiliars greus i actituds conflictives, fins i tot violentes i delictives, no eren a les aules perquè abandonaven els estudis en fer els tretze. Ara hi són, i és impossible controlar la seva conducta durant vuit hores si no es compten amb mesures d'atenció adequades, que seran impossibles en aules massificades, sense programes especials i sense personal de suport.

3-Fa 20 o 30 anys els immigrants que arribaven no parlaven català però sí castellà i era possible establir-hi una comunicació. Provenien de zones d'Espanya amb diferències culturals evidents, però amb una base comuna que permetia l'entesa i la integració, encara que fos parcial. Avui, és molt difícil trobar un centre on no s'hi reuneixin menys de vint o trenta nacionalitats, amb llengües, cultures i religions diverses; amb concepcions del món totalment diferents, fins i tot oposades en aspectes essencials per a la convivència. Amb aquests alumnes, la comunicació lingüística pot ser des de limitada a nul·la i ara mateix es troben dins les aules juntament amb els infants descrits en el primer i segon paràgrafs.

4-Fa 20 o 30 anys, els pares valoraven l'ensenyament i la cultura com a elements essencials en la formació de les persones, sabien que els estudis eren un punt clau per al futur dels infants i aquests també ho entenien així (no existia el model de l'èxit ràpid via reality show televisat ni tampoc els aberrants nivells d'atur actuals). Els pares consideraven els mestres una figura d'autoritat i transmetien aquesta imatge als seus fills. Fins i tot els pares més humils i sense formació inculcaven als infants els conceptes de respecte i obediència. Els joves temien entregar als pares males notes i les faltes de disciplina eren severament castigades tant a l'aula com a casa. En altres paraules, si no feies bonda, el mestre et clavava una clatellada i el pare, a casa, te'n fotia dues o tres més per haver-lo avergonyit públicament amb la teva conducta. La idea d'agradir verbalment o físicament un professor, era inconcebible. Avui, hi ha pares que no només justifiquen les conductes incíviques i grolleres dels seus fills, sinó que les encoratgen denigrant l'ensenyament en general i la figura del professor en particular. Hi ha pares que fins i tot amenacen els docents o els agredeixen amb insults o amb els punys. Això que era impensable en la meva infantesa i joventut és el pa de cada dia en alguns centres i tots els professors hem viscut situacions semblants o n'hem estat testimonis.

En definitiva, la composició de les aules i el perfil de l'alumnat de fa 20 o 30 anys eren completament diferents als actuals. La mentalitat dels pares era diferent. El context sociocultural era diferent. Els valors del món eren diferents. Els professors veterans han viscut el canvi i els més joves, veim que no té res a veure amb el que visquèrem nosaltres com a alumnes. Pretendre extrapolar la situació del passat al present, és manipular cínicament el personal. Si no sou docents, no us deixeu enganyar per fal·làcies tan simplistes i barroeres. No faceu vostres aquestes consignes que us venen per a tapar-vos la boca i justificar l'injustificable: negar als vostres fills el dret a una eduació pública de qualitat, que és l'única que garanteix la igualtat d'oportunitats per a tots els infants i joves, independentment del compte bancari dels seus pares.

http://www.facebook.com/salut.pastor/posts/3960818029228

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici