El nou decret de plantilles i la indefensió davant l'abús de poder de l'administració

El nou decret de plantilles i la indefensió davant l'abús de poder de l'administració0

2604 22/04/2013, 09:37 Pilar Mir i professorat de la secció d'institut de Manlleu #Opinió, #Decret de plantilles,

Que una cosa sigui legal o possible no significa que sigui bona o ètica; la llei legalitza però no sempre legitima. Algú pot ocupar la direcció d’un centre per nomenament legal i mantenir-s’hi sense el suport del Claustre ni del Consell escolar, però una altra cosa és que això sigui bo, desitjable o ètic. La amnistia fiscal del Sr. De Guindos és legal, però està molt lluny de ser ètica, beneficiosa o encomiable.

No volem renunciar a la llibertat i als drets, als valors igualitaris que la humanitat ha adquirit en front de les societats elitistes del privilegi i la desigualtat, però podem incórrer en greus irresponsabilitats si no descobrim les creences ocultes que estan desvirtuant el seu sentit i comprometent la seva validesa. Perquè la disciplina no és sinònim de repressió i coacció, perquè l’aprenentatge no és un procés espontani, feliç i lúdic que es pugui desentendre de l’esforç, l’exigència i la responsabilitat, perquè la llibertat no és sinònim de fer en cada moment allò que ens ve de gust: una espontaneïtat instintiva sense límits ni control no és una rèplica de la llibertat i de la dignitat humanes sinó una degradació del seu valor, és lliure qui té opcions de ser lliure, limita el seu instint i pren decisions en funció dels seus objectius. Els xampinyons són espontanis però no lliures.

La igualtat d’oportunitats que el sistema hauria de garantir no pot ser només una retòrica de disposicions publicades als diaris oficials, la mirada inclusiva pot ser una valuosa actitud que no pot mirar a una altra banda quan la inclusió ha d’afrontar exclusions econòmiques ni pot esdevenir un dogma de fe, la inclusió ha de ser el contrari de l’exclusió no de l’exclusivitat. Estandarditzar i generalitzar la mediocritat no és inclusiu ni democràtic, és perillós i estúpid. El nostre sistema ha practicat un igualitarisme a la manera de Procusto, l’hostaler que per adequar els seus clients a l’única mida de llit que posseïa, tallava els peus als més alts i així els normalitzava.

La veritat està segrestada pel llenguatge políticament correcte, sepultada sota tones d’eufemismes; som una societat de veritats ocultes, que a base de parlar correctament se n’ha oblidat de què la qüestió és actuar correctament. Difícilment podrem resoldre els nostres problemes si no podem ni nomenar-los.

Ja sabem, què en el millor dels mons, els poderosos són justos, els polítics incorruptibles, els policies bons i els banquers honrats, on la tònica habitual és l’absència de cobdícia i on mai prima per sobre de l’interès general l’interès particular, en aquest món perfecte on la integritat és la norma en l’esfera pública... parlar d’un càrrec exercit unilateralment, despòticament, amb negligència i abús continuat de poder només pot ser resultat d’un deliri, una ficció o un malefici. Voltaire i nosaltres sabem que Càndid era un maldestre que vivia i treballava en el millor dels mons, Rousseau i nosaltres sabem que els nens són bons per naturalesa, que tot es fa a fi de bé i que qualsevol que mana ho fa per la seva vàlua i com a resultat de l’aplicació dels principis d’igualtat, mèrit i capacitat; qualsevol altra cosa només s’explica per la intervenció de les fades fatídiques, els follets furiosos i la fotuda fatalitat. Perquè si no fos així algunes direccions dimitirien del seu càrrec i cap Departament d’ensenyament del món tiraria endavant un decret de plantilles com el que se’ns ve a sobre.

En el millor dels mons, on mai es produeixen negligències ni arbitrarietats ni abusos de poder ni autoritarisme ni feudalització de les estructures de poder, on tot és justícia, equanimitat, transparència, participació i consens, només les fades fatídiques, els follets furiosos i la fotuda fatalitat expliquen una sèrie de catastròfiques desgràcies: un percentatge de baixes laborals d’entre el 30 i el 40 per cent al llarg del curs; una única setmana amb equip directiu complet; tres nomenaments de secretari en un curs i dos trimestres; 22 equips docents; cap acta d’equip docent; 28 sessions de tutors, cap hora ni cap reunió de tutors per preparar-les; desconsideració, pressió, amenaces, desacreditació, indefensió i patiment no quantificables. I, tot això, sense que ni inspecció, ni el director del SSTT de Catalunya Central, ni absolutament ningú tinguin la més mínima intenció de buscar una solució justa després de tot un curs de patiment i d'haver estat degudament informats dels fets.

Fatalitat o incompetència?

Pilar Mir i professorat de la secció d'institut de Manlleu