Temps era temps... quan els claustres manaven als centres

Temps era temps... quan els claustres manaven als centres0

949 21/10/2013, 13:37 Xavier Massó. Secretari General d'ASPEPC·SPS #Opinió, #LOMCE, #LOGSE, #LEC, #Decret de plantilles,

No hi havia «plans estratègics», ni de «qualitat», ni «llocs de treball singulars», ni «projectes de direcció», ni paradigmes pedagògics. Tampoc es votava la nota a les juntes d'avaluació... No, no hi havia res d'això. Eren altres temps, és clar.

Els interinatges i substitucions es cobrien per estricte ordre de puntuació segons llistes transparents, públiques i classificades per especialitats -tot i que informàticament estàvem a les beceroles-; els desplaçaments forçosos de professorat i els tancaments o reconversions d'instituts eren més aviat anecdòtics i, quan es produïen, era per raons objectives, no per planificacions que es «replanificaven» matusserament cada dos o tres anys; cada institut sabia perfectament quins eren els grups i els programes d'estudis que tenia assignats i la plantilla de què disposava; hi havia fins i tot una raonable oferta d'estudis nocturns; els docents es dedicaven primordialment a ensenyar... Ah! i els claustres elegien democràticament la direcció del centre.

Així era, si fa no fa. Però segons els buròcrates, això no funcionava perquè era un model «assembleari». Se li va adjudicar arbitràriament aquest qualificatiu i es va dir que això no podia ser; no podia ser que els professors triessin els seus caps. Paral·lelament, el cos d'inspecció va deixar de ser-ho i es va convertir en un receptacle per a carnets del partit de torn. Primer ho van fer amb la Inspecció; el segon pas han estat les direccions, a través de l'adulteració de la locució «autonomia de centre», que no és sinó una desregulació que converteix la direcció en fonament de normativa; el tercer, òbviament, el professorat, via «Decret de Plantilles». I tot lligat i ben lligat. Però que és el que s'estava «lligant» exactament?

Si fem un cop d'ull als resultats PISA i els confrontem amb el model de gestió, veurem que no hi ha cap possible agrupació que permeti inferir un bloc de països capdavanters amb un determinat model, sinó més aviat una barreja força sincrètica. Però si confrontem els nostres propis resultats en diferents èpoques, sota sistemes educatius diferents i models de gestió també clarament diferenciats, a partir dels de l'informe PIAAC 2013, una PISA per adults, les inferències que se'n dedueixen són força sorprenents. Entre d'altres raons, perquè palesen la demagògia que s'ha fet sistemàticament amb tot aquest tema per part de les burocràcies educatives.

Entre la població de 55 a 65 anys, els resultats són els més baixos de l'OCDE, només per davant de Corea. Òbviament, els nivells d'escolarització en aquells temps eren molt baixos, cosa que ha de quedar necessàriament reflectida en un estudi la mostra del qual és tota la població, no només l'escolaritzada.

Entre els 35 i els 54 anys, els avenços són espectaculars, fins al punt que érem el país que més progressava, alhora que l'escolarització fins als 16, tot i que no obligatòria, tendia a universalitzar-se. Els progressos en aquest tram són superiors, per exemple, als que globalment han tingut Finlàndia o Corea, dos països avui capdavanters, en els darrers 50 anys.

Entre els 16 i els 34 anys, es produeix l'estancament, primer, i el retrocés tot seguit. Estem ja en les generacions educades sota la LOGSE.

Si considerem globalment els darrers 50 anys, dels 16 fins als 65, des del punt de vista dels avenços i tendències, seríem el quart país que millor ho ha fet. Ara bé, resulta que si agafem el tram entre 35 i 54 anys, aleshores seríem els que millor ho estaven fent durant aquest període. Si, en canvi, ens atenim als últims 15 anys -generacions LOGSE- aleshores som el que pitjor ho ha fet. Aquestes són les dades; la resta, excuses de mal pagador. Algú s'ho hauria de fer mirar.

I ara, reprenem el nostre tema. Els millors resultats i tendències es produeixen entre els els 35 i els 54 anys, i molt especialment, pel que suposava de consolidació, tot i que amb avenços no tan espectaculars perquè la pràctica totalitat de la població ja estava escolaritzada, és el tram que comprèn les cohorts generacionals entre 35 i 49 anys. Encara entre els de 25 i 34 anys hi ha un petit progrés, al començament.

Entre els 30 i els 54 anys hi ha, excepte en els extrems, un sol sistema educatiu, la LGE. I els millors resultats globals s'obtenen entre les cohorts generacionals d'entre 35 i 49 anys. És a dir, els nascuts entre 1964 i 1978 escolaritzats, entre primària i secundària, al llarg del període 1970-1996. Sota un únic sistema educatiu, la LGE, però amb dos models de gestió dels centres prou diferenciats: el model autoritari del tardofranquisme, que s'estengué fins a finals dels setanta, i el model democràtic en el qual el claustre de professorat elegia la direcció, a partir dels vuitanta i fins a finals dels noranta.

De manera que tenim el següent: l'etapa en què obtenim els millors resultats es correspon amb un tram durant la major part del qual hi hagué un model de gestió democràtica dels centres. I si alguna cosa demostra això, és que el model de gestió és, com a mínim, una variable independent pel que fa a la qualitat del sistema educatiu.

Certament, si fóssim tan capciosos com els que s'han dedicat a desprestigiar aquest model democràtic mentre n'imposaven un d'autoritari i clientelista, aleshores diríem que la progressiva implantació d'aquest model ha propiciat la caiguda en picat de la qualitat educativa i ens ha situat a la cua del món civilitzat. Almenys per tal com ambdós fets han anat de la mà -la fal·làcia post hoc ergo propter hoc, que deien els clàssics-.

Però no direm això, sinó simplement que és una variable «bastant» independent. Perquè el que els importa en realitat als buròcrates i pedagòcrates no és, ni ha estat mai, la qualitat del sistema o que estiguem a la cua de tots els estudis internacionals homologats, sinó legitimar la imposició d'un model de gestió autoritari i clientelista, com el que es desprèn de la LOMCE, la LEC i el Decret de Plantilles, que els aporta un major control sobre el professorat, més poder, però de cap manera una millora del sistema educatiu. D'això res. L'únic que els interessa és el control pel control.

Perquè quan s'obtingueren els millors resultats, els instituts eren democràtics i els claustres manaven als centres. Temps era temps.

Xavier Massó
Secretari General d'ASPEPC·SPS

facebook twitter enllaçar comentar