El mestre captaire

El mestre captaire0

2106 20/12/2013, 09:59 Xavier Jové. Catedràtic d’ensenyament secundari al CFA Fondo de Santa Coloma de #Retribucions, #Opinió, #Interins i substituts,

El passat dijous 12 de desembre, a quarts d’una del migdia, un servidor anava en el tren de rodalies que recorre la costa del Maresme en direcció a Barcelona. Prop ja de Mataró va comparèixer, en el vagó on jo em trobava, un d’aquests captaires que fan servir el callat mètode de deixar algun petit escrit o un paquet de mocadors a la vora dels passatgers, normalment a sobre d’un seient buit, per tal de passar-los tot seguit a recollir a veure si, amb sort, apareix alguna moneda acompanyant el modest reclam.

És aquesta una tècnica d’obtenció d’almoina que, és clar, només resulta factible en combois que no estiguin sobreplens d’usuaris (quan molts d’ells van dempeus i els seients són molt cobejats). En canvi, d’altres arts de la mendicitat itinerant, com la dels músics en viu (alguns, cal dir-ho, de sorprenent qualitat; uns altres, entranyables perquè ens recorden l’estampa dEl pobre músic de Grillparzer), o com la dels cantants que empenyen un movible equip de so amb música pregravada, o la dels que venen encenedors, o la dels que només declamen llastimosament la seva sort, tenen lògicament més possibilitats d’obtenir bona collita quan el tren o el metro on s’exerceixen van curulls de gent. Però el cas és que aquell assolejat dia ja prenadalenc a què m’estic referint, el meu vagó anava a penes mig ple.

Aquesta –així anomenada– crisi que portem ja uns anys arrossegant, tan desnivelladora, tan destructora de llocs de treball, tan erosionadora de les classes mitjanes, tan desfiguradora de cap ideal d’equilibri social, ens ha anat acostumant a la contemplació de moltes i variades maneres de demanar caritat. Dic que ens hi hem acostumat no perquè mai deixin de colpir-nos, sinó perquè formen ja part habitual del nostre paisatge urbà i perquè l’espectacle diversiforme de la misèria que es busca la vida se’ns ha fet ja lamentablement familiar. Però vet aquí que, en aquesta ocasió, l’acolorida cartolina que de sobte em vaig trobar al seient del meu costat va cridar-me poderosament l’atenció. En ella, el pidolaire es presentava, ni més ni menys, com un docent en atur, com un substitut de primària apuntat a les llistes del Departament d’Ensenyament en espera d’alguna plaça. Un mestre captaire? Un profe mendicant? No donava crèdit. Vaig examinar bé l’escrit per veure si es tractava d’una impostura, però tot en ell suggeria l’autenticitat del document: el seu propi suport, que era una fitxa escolar (abans tan indispensables per a l’organització de les feines intel·lectuals); la pulcra cal·ligrafia; l’esmerada presentació (pròpia certament d’algú amb certes inclinacions o habilitats pedagògiques); la correcció ortogràfica, en un inusual català sense cap falta… Allò tenia certament tot l’aspecte d’haver estat concebut i executat per una persona formada en alguna facultat de Pedagogia.

Mentre, encara sorprès, jo retenia entre les mans l’eloqüent cartolina, va venir cap a mi un home d’uns trenta-i-tants anys, correctament vestit (vull dir sense cap aspecte d’indigent), d’estatura mitjana, complexió normal i –per dir-ho d’una forma subjectiva però entenedora– amb cara de bona persona. Duia una petita motxilla i calçat caminador. Li vaig donar unes monedes i li vaig demanar si podia quedar-me la fitxa i fer-ne difusió. No em va posar el menor obstacle; amb els gestos, donava a entendre que li era ben bé igual. Com que jo anava amb la meva típica maleta de professor (al costat de la qual ell, abans, m’havia deixat l’escrit) i se’m veia corregint exàmens, devia deduir que jo era del gremi. Vaig intentar intercanviar amb ell unes paraules, però, comprensiblement, l’home no semblava sentir-se gaire còmode ni en absolut orgullós de la seva presència en aquell vagó de tren. Malgrat tot, amb certa tímida precipitació i sense aturar-se, va dir-me que n’estava fart, que portava ja un parell d’anys en aquella situació i que tenia plans d’anar-se’n amb la família cap a Suïssa. Els altres passatgers que hi havia a prop, i que per força estaven escoltant la nostra breu conversa, no van fer al respecte el menor gest ni mirada, i van continuar capficats en la manipulació dels seus artefactes electrònics o en l’absorta contemplació dels seus pensaments impermeables.

Potser és una mera anècdota, i no la podem convertir en categoria. Però, fins i tot com a tal, resulta absolutament inquietant. No es tracta d’un conte del temps d’advent amb final feliç el dia de Nadal. Es tracta d’una situació real en la qual et demana almoina algú que podria perfectament haver estat company teu de feina, que de fet pot ser-ho qualsevol dia d’aquests. Es tracta d’una víctima real de les flagrants retallades amb què la nostra actual consellera ha corregit els excessos i els privilegis de la professió docent. Es tracta d’un cas real de supervivència que sociològicament convida a la reflexió i que, en un país seriós i europeu d’aquells que sempre ens agradaria ser, potser fins i tot faria rodar algun cap de l’administració educativa. Però anem un pas més enllà en la consideració de l’assumpte. I si fos precisament aquest, l’ideal de professional docent que convé als nostres jerarques educatius? Algú s’imagina aquell mestre captaire aconseguint una substitució en un centre públic i, un cop allí, oposant-se amb fermesa a alguna arbitrarietat del seu director? Algú dubta que la disjuntiva entre fer bondat a l’escola o haver d’anar a captar pels trens és altament favorable als designis dels enemics de la funció pública que dissenyen el nostre futur des de dins del Departament?

D’ençà que l’ínclit Ernest Maragall i el seu gabinet d’experts (amb quina patètica frivolitat circula encara sovint aquest terme falsari entre els mitjans de comunicació!) tecnòcrates van decidir declarar la guerra al funcionariat educatiu, els professors no hem fet sinó perdre a raig fet drets laborals i autoestima professional. La gestió neoliberal, obertament privatitzadora, dels centres públics en virtut del model que inspira la vigent LEC i els lesius decrets que n’emanen, combinada amb les polítiques d’austeritat i liquidació final de les darreres restes de dignitat de l’ensenyament públic, ens han conduït a la trista situació actual del col·lectiu docent, resumible en un parell de conceptes: pauperisme galopant i claustres captius. El “Bones Festes” amb què, crec que de bona fe, el mestre captaire acomiadava la seva targeta, a mi, em va sonar com un interpetrable missatge (que no vull concretar) adreçat a les plantes superiors de l’edifici del nostre Departament a la Via Augusta.

facebook twitter enllaçar comentar