La hiperactivitat: malaltia o ficció

La hiperactivitat: malaltia o ficció0

3441 03/02/2014, 08:55 Dr. David Rabadà i Vives, Dr. Joseph Knobel Freud #Opinió,

Massa sovint es diagnostiquen casos de TDAH entre els alumnes de les nostres escoles. El problema és entendre aquesta síndrome com una malaltia, que no l’és, sense veure la realitat que la causa, uns mals hàbits educatius. Evitar o corregir aquests mals hàbits soluciona aquesta malaltia fictícia en detriment de l’ús d’amfetamines que provoquen perillosos efectes secundaris.

Els símptomes centrals de la hiperactivitat, el TDAH, són la manca d'autocontrol i atenció, la seva incapacitat per finalitzar les tasques i un estat de nervis generalitzat. Per diagnosticar el TDAH a casa s'utilitza un test, el Qüestionari de Conducta de CONNERS, al qual els pares han de respondre marcant una casella amb un « res», «poc », «bastant » o « molt».

Després, i amb les caselles marcades, es computa l'índex de TDAH. Les preguntes són: 1. És impulsiu, irritable, 2. És ploraner/a, 3. És més mogut del normal, 4. No pot estar-se quiet/a, 5. És destructor (roba, joguines, altres objectes ), 6. No acaba les coses que comença, 7. Es distreu fàcilment, té escassa atenció, 8. Canvia bruscament seus estats d'ànim, 9. Els seus esforços es frustren fàcilment, i 10. Sol molestar freqüentment a altres nens. Si aquest test l’apliquem a qualsevol infant menor de 5 anys donaria que tots els humans hem estat hiperactius alguna vegada. Tots els nens solen ser moguts, dispersos i amb baix nivell d'autocontrol, cosa que defineix la infància en si mateixa. És més, resulta normal que un nen sigui inquiet, que es distregui amb el pas d'una mosca i que protesti davant d'una ordre adulta. Durant aquesta etapa ha d'aprendre a controlar-se sota els límits paterns. Si un noi es mou quan pateix fam, solitud, fred o son, no se li diagnostica un TDAH sense més. Els adults atents ens adonem que el menor es mou per falta d'alguna cosa que l'infant desitja, un comportament força normal sense trastorn neurològic. Un humà madur sap, fins a cert límit, autocontrolar-se si sent gana, solitud, fred o son, però la criatura encara no ha adquirit aquests aprenentatges i davant qualsevol incomoditat es mostra inquiet i mogut. Si els progenitors no eduquen la seva prole amb l'espera, la calma i l'autocontrol davant la fam, la soledat, el fred o el somni regalant immediatament el desitjat pel menor, aquest mai aprendrà a guanyar-se'l amb paciència, rutines i esforç. Tot això porta a pensar que el TDAH no esdevé una malaltia innata sinó un aprenentatge equivocat. El test anterior només descriu la més primerenca infància que el nen no ha sabut superar per falta de límits, premis i atencions. Si un menor no aprèn a autocontrolar-se i contínua mogut, dispers i impulsiu com en la seva infantesa innata no ho és pels seus gens, ho és perquè se l'educa sota una societat permissiva de l'immediat. Un entorn accelerat en el fàcil i la hiperestimulació amb lliure accés a televisió, internet o desigs porta els nens cap a la cultura de l' vull i el tinc amb un clic informàtic. En això està el paper dels pares si aquests no posen límits adequats als seus fills, cosa que explicaria l'epidèmia del TDAH en molts menors que simplement criden l'atenció perquè els seus pares absents juguin amb ells, els marquin límits i els regalin estima. Cal afegir que en altres patologies estudiantils com dislèxies, sordeses, problemes de lateralitat o miopies, l'anomalia sol decretar-se sense discrepàncies entre els especialistes. Això succeeix per dues raons, hi ha proves clíniques que les detecten i els individus afectats solen manifestar el seu problema amb claredat. Però amb la hiperactivitat no hi ha anàlisis mèdiques que el corroborin i al final tot depèn d'un qüestionari i de l'opinió d'un expert. El dictamen d'aquest és el que decreta si un pateix o no tal síndrome sense que hi hagi dades físiques o químiques al respecte, només opinions. S'insisteix, la decisió de l'especialista sorgeix d'observacions i preguntes al afligit i no de prova clínica que demostri la hiperactivitat. Tot i així, i sense proves químiques, se'ls recepten als xavals fàrmacs per corregir aquest trastorn. I el més preocupant, alguns pares senten en això un pal on aferrar-se davant qualsevol mal resultat del seu fill, és a dir, viuen aferrats al diagnòstic i veuen al seu fill com un malalt.

- Sap que el nostre fill pateix un trastorn de l'atenció amb hiperactivitat ? - Van preguntar uns progenitors a un professor de castellà.

- Un TDAH ? És clar que ho sé. Ja vaig ser informat en el seu moment.

- Doncs aquesta és la causa de tants exàmens suspesos en la seva assignatura. Ell necessita una atenció especial. Ens agradaria saber com atén aquesta patologia de manera correctora durant les seves classes.

Però el que el docent no es va atrevir a dir era que a classe, i sota l'excusa del TDA amb hiperactivitat, l'alumne havia passat a una hipoactivitat, és a dir, que no treballava, o dit d'una altra manera, no acabava els exercicis que el professor preparava amb exclusivitat per a ell, una cosa que reduïa temps de dedicació cap a la majoria restant de companys de classe. S'insisteix, en un TDAH no hi ha proves clíniques ni anàlisis químiques que ho demostrin, només són diagnòstics basats en observacions. Cada vegada hi ha més docents que parlen de nens hiperactius no com a malalts, sinó com a alumnes a qui orientar. Alberto Royo, president del Sindicat de Professors de Secundària a Navarra, deia al respecte al seu bloc : No estarem elevant a rang de patologia el que és un tret de la personalitat? No arribarà un moment en què no hi hagi característica personal que no tingui el seu corresponent diagnòstic i tractament diferenciat? Realment és positiu per a aquests nois " moguts ", " hiperactius " o amb " TDAH " diferenciar-los dels altres? Sòcrates deia que res és massa difícil per a la joventut. No els hi estarem posant nosaltres massa fàcil?

Article complet (PDF)

facebook twitter enllaçar comentar