L’assassinat d’un professor

L’assassinat d’un professor1

1705 25/04/2015, 13:24 Montserrat Rius. Professora d'Institut. El 9 nou (24/04/2015) #Violència escolar, #Opinió,

Des de la més absoluta i total consternació, i desolació, escric aquest article. I amb ràbia, molta ràbia. Per res m’ha sorprès el fatal esdeveniment: un alumne mata un docent i fereix quatre persones. Algun dia havia de passar. Per endavant diré que hi ha alumnes que estudien i són respectuosos i educats. Uns quants. Molts. Però també n’hi ha que no, i aquests també són uns quants. O molts.

Fer de fariseus ara i dir que és un cas aïllat, que els docents som molt bons, que se’ns ha de respectar, que si ha estat un brot psicòtic... encara m’indigna més. Una companya em comentava que, després d’anys d’extermini (mediàtic, social i laboral) de la figura del professor, a qui li sorprèn que els alumnes no pensin que tenen tot el dret a liquidar-nos? Un docent, de Secundària, sobretot, treballa a la trinxera, però no té l’enemic al davant, ni al darrere, el té per tots costats. L’alumne amb problemes, una família que ens acusa que nosaltres som el problema, a vegades unes direccions que diuen que tu no ho saps fer prou bé, o que a aquell alumne ja hauries de saber que no se’l pot provocar. I una administració que es gira d’esquenes quan ens queixem o denunciem que retalla professorat, que augmenta les ràtios i omple unes aules amb massa alumnes amb problemes. Una administració que defensa l’escola inclusiva, qui no? Però que, en el rebost, es guarda molt de dir que és inclusiva perquè s’estalvia molts diners amb uns centres que haurien d’encabir certs perfils d’alumnat que no haurien de conviure en un centre escolar sense posar en perill la vida de docents i alumnes. Qui no ha viscut en el seu centre situacions desesperades de possibles psicòtics, ha denunciat els fets, les direccions s’hi han deixat la pell perquè se solucioni el problema i el Departament s’hi ha girat d’esquenes. Fins quan? Fins que passin coses com les de dilluns? Però, ni així, llavors ens diran que és un cas aïllat, un rampell psicòtic que el va dur a preparar, amb molta antelació, una llista negra de possibles víctimes, a instruir-se com fer un còctel Molotov, a cercar un bon ganivet, a fixar-se en la ballesta que tenia a casa... Tot psicòticament preparat. Qui s’empassi això és que ja ha entrat en el sistema de no pensar, no raonar, i no tenir judici propi. Exactament el que les últimes lleis d’educació d’aquest país han pretès i volgut tot retallant les humanitats, el fonament per a una societat lliure, que pensi per ella mateixa. I que sigui, si cal, crítica amb el sistema.

Els docents estem esgotats, senyora consellera, completament. De lluitar contra molins de vent, esgotats de veure com l’ensenyament en aquest país baixa per un pendent que sembla no tenir fi. Som una societat malalta, i els fets que s’han esdevingut són producte d’aquesta societat que agonitza i permet que els dos puntals de la societat, sanitat i educació, s’enfonsin. I tot gràcies a uns polítics que estan més al servei del capital i d’interessos partidistes que de les persones. I tot gràcies a persones –tots nosaltres– que permetem que el vaixell s’enfonsi. I quan arriba una notícia tan esfereïdora volem saber el perquè de tot plegat.

La repercussió mediàtica del cas ha estat molt alta. Però hi ha hagut moments en què l’agressor semblava ser la víctima, que ho és també, evidentment. Del docent abatut poca cosa se n’ha dit, i ell és qui ho ha perdut tot i més. La vida. Una vida a la qual la consellera no li ha semblat importar massa. No ha tingut cap paraula de condol per la família, de dolor per la seva mort. De reconeixement per la seva feina, ser substitut és molt dur, vius en precari, treballes molt, vas d’un lloc a l’altre, sovint no vas enlloc perquè et quedes sense feina. En aquest cas, Abel Martínez ha acabat el seu pelegrinatge per les clavegueres del sistema de la manera més injusta. Un sentit homenatge des d’aquestes línies, company.

Una companya em deia que, després d’anys d’extermini social, mediàtic i laboral de la figura del professor, a qui li sorprèn que els alumnes no pensin que tenen tot el dret a ‘liquidar-nos’? Som una societat malalta, i els fets que s’han esdevingut són producte d’aquesta societat que agonitza i permet que els dos puntals de la societat, sanitat i educació, s’enfonsin

facebook twitter enllaçar comentar