Des de la secundària, detectem, en massa casos, una falta d’autonomia dels alumnes, que fa palesa una sobreprotecció de molts alumnes o, en el cas oposat, un abandonament de la seva educació per part de les famílies deixant a l’escola una tasca que de natural els correspondria a ells.

Així, detectem en molts casos una falta de valors i de límits i una molt baixa tolerància a la frustració. Tot això desemboca en una evident crisi d’autoritat, tant a l’àmbit familiar, educatiu i, fins i tot, institucional. A més a més, els nostres alumnes ens demanen atenció exclusiva, que des de l’escola no podem facilitar donat que no som ni psiquiatres ni psicòlegs, ni és la nostra tasca.

Finalment, voldríem recordar que les condicions en què treballem han empitjorat considerablement en els últims quatre anys: augment d’hores lectives, augment de ràtios, reducció d’equips psicopedagògics i d’atenció a la diversitat, precarietat laboral dels interins i substitucions no cobertes. No podem oblidar que aquestes condicions no afavoreixen precisament la recerca de solucions.

Avui fa un mes que van prendre la vida de l’Abel. Continuem pensant que ha estat sobtat, injust i cruel. També continuem pensant que tant la consellera Rigau com els mitjans de comunicació no l’han tractat gens bé: han posat èmfasi en l’alumne i han ignorat a la veritable víctima, que és el nostre company, l’Abel. Però ara li donen medalles.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici