Metodologia burocràtica per arraconar les humanitats1

1592 22/06/2015, 12:26    Daniel Álvarez Gómez. Professor d'ensenyament secundari   #Opinió,

En qüestió d’ensenyament, cal començar a donar per perdudes un seguit de batalles. L’estratègia del Cunctator serà millor que la de Varró. Perquè de fet totes les escomeses ja han estat pensades d’acord amb un pla neoliberal que converteix la instrucció pública en un ensinistrament per a cert món laboral. Dic ensinistrament perquè des que es van introduir les competències hi ha una clara davallada del pensament teòric a favor del pràctic, tendència que acostuma a perjudicar més les humanitats.

No és el moment d’entrar en disquisicions, però el pensament occidental neix i es manté amb la teoria i per més que reduïm el contingut a destreses, skills o competències (algunes tant irrisòries i fantasmagòriques com aprendre a aprendre) serà impossible fer entrar el clau per la cabota i convertir els nostres alumnes en processadors d’informació. No obstant això, sí que és factible atrofiar artificialment la facultat teòrica de l’alumnat, dels futurs ciutadans, menys ciutadans d’aquesta manera.

Amb aquest panorama ja només depèn de cadascú si vol o no col·laborar-hi. Sovint la situació concreta dels centres afavoreix un cert desgavell amb aparença de bona organització, el qual determina que algunes matèries fonamentades en la teorització poc útil al mercat, sobretot les d’humanitats, siguin progressivament desplaçades. Quan parlo de situació concreta em refereixo al neguit per la possible manca d’alumnat i per la necessitat que senten les direccions de donar una oferta que vol semblar de qualitat i modernitat, però que en certa mesura només es plega a la propaganda neoliberal pseudo-tecnocràtica i altres experiments no sempre substanciosos. Entre aquests experiments es troben les incorporacions curriculars i didàctiques als sistemes informàtics, que (independentment de l’excel·lent feina dels nostres companys especialistes), quan són malenteses per les direccions, segueixen la mateixa tendència pedagògica esmentada, substituir o distorsionar el coneixement teòric i convertir el professor en un mer monitor. També s’hi troba la introducció de l’anglès com a tercera llengua vehicular amb un percentatge equivalent al de les altres dues, català i castellà (la qual cosa no passa enlloc del món occidental: els bons resultats s’hi deuen a altres mètodes), dins d’una operació de benvingut Mr. Marshall pròpia d’un país desorientat ideològicament i pedagògica i potser en vies d’esdevenir colònia turística. Tots aquests experiments, com l’1x1, o l’ensenyament cooperatiu, solen ser efímers. Però mentrestant serveixen a les direccions, que hi creuen, per a dur a terme, amb el decret de plantilles a la mà, una política de conveniència d’acord amb criteris d’un esnobisme un xic ridícul. I, el que és pitjor, creant inestabilitat en la vida laboral del propi personal, que passen a ser simples fitxes.

Hi ha un element crucial i que acostuma a augmentar el desgavell mencionat. Les inspeccions l’afavoreixen, els sindicats en parlen oficiosament i els mateixos professors triguen un temps a fer-se’n càrrec, de vegades massa tard. Es tracta del clientelisme que les direccions practiquen amb els pares dels alumnes i els mateixos alumnes per tal d’obtenir matrícules. És un clientelisme que busca la satisfacció parental sovint a qualsevol preu i que col·loca els professionals en una situació incòmoda. La Prefectura d’Estudis, mentre simula donar ple suport als professors, amaga en un calaix molsós les incidències disciplinàries, que no tenen cap efecte sobre la dinàmica del grup, cada cop més descontrolat. En tot cas el cap d’estudis pot promoure una ronda de contactes amb pares i alumnes, per millorar l’ambient en una matèria particular, la qual cosa debilita encara més la posició del professor que l’ensenya. Succeeix normalment amb els grups de quart d’ESO perquè són els que cal que s’apuntin al batxillerat. Com se sap, però no es reconeix, es creen grups de nivell, no permesos per la llei, tot segregant un segon grup, implícitament qualificat de pària. El primer grup és elevat a una categoria estel·lar i és consentit i aviciat. Pot, en certes matèries, arribar a un nivell d’interferències a classe i manca de respecte que, si bé molt de lluny i sense les condicions precises d’aquell cas, es troba en la mateixa línia que portà a la mort del company del Joan Fuster. Així es poden fer minuts de silenci, mentre es deixa mig institut exposat als riscos del clientelisme i s’exerceix amb el personal laboral un autoritarisme jeràrquic que el mantingui submís.

Últim dels escenaris possibles és la combinació del clientelisme amb la postergació de certes assignatures d’humanitats. Si des de la direcció s’infravalora una matèria, com el llatí en el meu cas, no es fa gaire per evitar que les classes es tornin impracticables i que neixi en l’alumnat el desinterès, el menyspreu i la permissivitat de conducta. Quan al professor li ha estat negat crear caliu i ambient d’estudi en la seva assignatura, la direcció no veu estrany, confonent la causa amb l’efecte, que no es produeixin peticions per cursar la mateixa matèria o la seva equivalent al batxillerat.

És així que una llarga tradició de dècades en un institut, com la representada pel seminari de clàssiques, que havia ensenyat grec i llatí amb tres professors només deu anys enrere, es veu assetjada quan ja compta només amb mitja jornada de llatí i és avaluada d’acord amb els mateixos criteris clientelars ja comentats. I és que l’arraconament ja estava previst des de feia molt.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici