Indignació a les aules

Indignació a les aules0

1124 17/11/2015, 17:37 Josep Otón, Vicepresident de l’Associació de Catedràtics d’Institut. La Vanguard #Opinió,

A començament del segle XX, María de Maeztu enunciava un pensament que no ha perdut actualitat: “És veritat l’antiga dita que la lletra amb sang entra, però no ha de ser la del nen, sinó la del mestre”. En aquella època, el càstig era una pràctica generalitzada. Per això, aquesta pedagoga de la Institución Libre de Enseñanza reclamava un canvi de perspectiva: l’aprenentatge està en funció de l’esforç del professorat.

Evidentment no li faltava raó. Com més preparat estigui el mestre, més aprendran els alumnes. Tanmateix, avui ens hem decantat cap a l’extrem contrari i sembla que els resultats acadèmics depenguin només del treball dels mestres i professors. Aleshores creix la indignació entre uns docents que veuen vulnerada sistemàticament la seva dignitat professional.

L’educació ha deixat de ser privilegi d’uns quants per convertir-se en un dret fonamental. Però la seva universalització ha comportat l’escolarització, no tan sols de nens i adolescents, sinó també dels problemes socials. Avui, molts conflictes procedents d’àmbits extraescolars han de ser assumits pels professionals de l’educació.

Per exemple, el famós bullying es tradueix com “assetjament escolar” quan no és un fenomen propi de l’escola. Aquesta manifestació de la crueltat humana en una edat identificada amb la innocència ha existit sempre, fins i tot abans de la invenció del sistema escolar.

Avui per ensenyar sembla que no n’hi hagi prou a ser especialista en Matemàtiques o en Llengua, ni tampoc a ser un bon pedagog. Per a sobreviure cal fer de psicòleg, terapeuta, guàrdia de seguretat, informàtic, assistent social, monitor, guia turístic, primers auxilis, mediador intercultural, mediador familiar, dietista, animador sociocultural... Després, els resultats són els que són i un consens generalitzat els atribueix a una suposada escassa formació del professorat sense qüestionar les decisions polítiques que els han provocat.

Així, els docents han de retre comptes pels mals resultats obtinguts a les cèlebres proves Pisa, sovint obviant que a pocs quilòmetres, o a pocs metres, els alumnes de centres amb característiques socials diferents, però amb idèntics professionals, aconsegueixen qualificacions equiparables a les de Finlàndia. Només cal veure el cas de Soria. Podem continuar reformant unes lleis educatives condicionades per interessos polítics o aplicant estratègies dissenyades per lobbies empresarials, però no ens en sortirem sense comptar amb els autèntics experts en educació: els professionals que treballen a l’aula.

facebook twitter enllaçar comentar