El curs per a directors novells o com convertir un docent en un directiu en només 60 hores

El curs per a directors novells o com convertir un docent en un directiu en només 60 hores1

2092 20/01/2016, 12:00 Robert Veciana i J. Jorge Sánchez. delegats del Sindicat Professors de Secundàri #Opinió,

El passat mes d’octubre va finalitzar el curset per a directors novells que organitza el Departament d’Ensenyament. El Sindicat Professors de Secundària (aspepc·sps) ha pogut parlar amb alguns professors-directors que, en els diferents territoris, han pres part en aquesta activitat formativa obligatòria. En les següents línies recollim algunes de les impressions que ens han transmès, alhora que mirem de fer-ne una valoració.

El primer punt en què tothom sembla coincidir és en el de la inutilitat del curs, que, pel que es veu, assoleix límits aberrants. En matèria de formació, és cert, el nostre Departament sempre ens sorprèn. Per molt baixes, per ínfimes, per inexistents que siguin les expectatives que puguem dipositar en algun curs pedagògic adreçat als docents, sovint la mediocritat insondable del que ens trobem no pot sinó sorprendre’ns. Això, ja ho sabem, no té remei mentre els experts que imparteixen (i cobren) aquesta mena de simulacres siguin els de sempre.

Ara bé; en el cas que ens ocupa, a la incompetència i la poca-soltada conegudes, s’hi suma un greu error de plantejament. Qualsevol persona sensata pensaria que l’objectiu del curs en qüestió hauria de ser el d’oferir, en 60 hores, una mena de manual d’urgència, fonamentalment pràctic, que ajudés a afrontar les tasques organitzatives i administratives a un director o directora sense experiència. Per exemple: un calendari anual de les qüestions que caldrà preveure, un ensinistrament en l’ús dels aplicatius, un repàs a fons dels múltiples racons i escaires de la normativa… Doncs no. Lluny del que fóra d’esperar, el disseny del curs és manifestament ideològic, adoctrinador i neteja-cervells.

El missatge essencial, la veritat revelada que, per terra, mar i aire, vol transmetre el curs, ve a ser que la LEC és la Bíblia i els decrets que n’emanen són els Evangelis. Tot bon director hauria de tenir la LEC en la seva tauleta de nit, i cada vespre llegir-ne alguns paràgrafs per poder adormir-se plàcidament amb la dolçor de la consciència tranquil•la. La LEC i els seus decrets són la llei, es repeteix fins a la sacietat als directors encara tendres. Aquesta insistència (que sona defensiva i al mateix temps imposadora) en favor d’una legalitat determinada està sens dubte inculcada i dictada als formadors per part del Departament; en els dies que vivim, pot recordar molt, moltíssim, la que mostren els seus contrincants polítics de l’interior peninsular. La LEC és com la nostra petita Constitució educativa i, per molt que sindicats i professors hi puguin estar en contra, avui és legítima sobretot perquè és legal.

Naturalment, l’obsessiva defensa de la LEC i dels seus decrets que es duu a terme durant el curs té una finalitat clara i explícita: convèncer els nous directius (aquest és el ridícul terme que allà s’usa) del poder omnímode que, en els afers del seu centre, els brinda la nova legalitat. El Departament, en definitiva, promou un model en què cada centre educatiu és una taifa (la famosa autonomia de centre) amb el seu petit sobirà absolut, el seu petit rei Sol coronat pel decret de direccions. Aquest model de directiu, cacic o mare superiora que es vol estendre només respon dels seus actes davant el cap dels Serveis Territorials (o del Consorci, a la capital). Ni tan sols davant la inspecció educativa, que ha perdut la seva autoritat sobre ell. Per suposat, ja no és un company que hagi de justificar la seva gestió al claustre de professors. Per perpetuar-se en el càrrec, en tindrà prou amb omplir una mica de paperassa amb indicadors (parauleta de moda) de resultats, com si fos el director d’una sucursal bancària o alguna cosa similar.

El Departament d’Ensenyament, en el fons, el que fa és promoure la desregulació i l’arbitrarietat. Tota la burocratada (Projecte de Direcció, PEC, NOFC, PGA…) amb què es mareja els participants en el curset té com a objectiu prioritari transmetre el missatge que un director, a l’hora d’actuar com millor li sembli, té les esquenes cobertes per la legalitat vigent i el seu desenvolupament normatiu. Els drets dels professors, al llarg del curset, no se’ls esmenta si no és per deixar clar que el director es deu a d’altres perspectives. Dels sindicats de docents (rèmores del passat), no es contempla ni la seva existència. Dels principis de la funció pública, qui se’n recorda ja. El Departament ha decidit que tots els greus problemes del sistema educatiu català es resoldran gràcies a una gestió de centres d’inspiració netament empresarial, tecnocràtica i criptoprivatitzadora. I no li falten corifeus, que cantin les lloances d’aquest model.

En el fons, però, si es comparen els desitjos del Departament amb la realitat tal com és, el curs per a directors novells, ultra un despropòsit, no deixa de ser també una mostra d’impotència. Els ideòlegs departamentals viuen en una realitat paralel•la, en la seva impermeable bombolla de burocràcia pedagògica. La veritat és que la immensa majoria de mestres i professors participants en el curs han arribat a la direcció per tot un seguit de circumstàncies més o menys casuals i, per descomptat, legítimes. Potser en pot haver algun que pensi que ha nascut per ser director, o que senti dintre seu la crida de la LEC a liderar el seu centre, però, en qualsevol cas, són una minoria. Malgrat tots els esforços dels falsos experts educatius per allunyar-se’n, el sentit comú encara sembla majoritari, entre els veritables professionals de la docència.

El curs per a directors novells està dividit en blocs, i els més doctrinaris són els que més puntuen. La resta consisteix en alguna insuficient pinzellada de normativa o de gestió econòmica, la indispensable quota de papanatisme al voltant de les noves tecnologies, i poca cosa més. Tots els participants amb què ha pogut parlar el sindicat coincideixen a destacar la gran desproporció existent entre els migrats continguts rebuts i els feixucs deures que calia presentar. Això revela un cop més el desenfocament del curs: no està pensat per ajudar, d’una manera efectiva, els docents que han esdevingut directors, sinó que està ideat com una mena de carrera d’obstacles que hagués de superar aquell delerós protodirectiu, enamorat de la LEC, que, en substància, només existeix en les ments dels que han perpetrat el seu desplegament.

Finalment, farem referència a una altra parauleta de moda que, sembla ser, es va anar repetint durant el curs que ens ocupa. La pedagogia és una disciplina (per dir-li d’alguna manera) amb una sorprenent capacitat d’adaptació; per tal de seguir dominant el sistema educatiu, està demostrat que farà el que convingui. Darrerament, ja sense dissimulació, s’ha empeltat d’un discurs neoliberal. A la pedagogia li agrada el poder, que hi farem. Abans les seves ocurrències almenys feien riure, però ara sembla que es vol inspirar en el món de l’empresa, i les bufonades que propaga perden una mica de gràcia. La darrera paraula màgica que ha posat en circulació és lideratge. Oh panacea, oh talismà: lideratge és el concepte clau, el mot taumatúrgic que redimirà el desastrat ensenyament secundari públic català. Els futurs directius lideraran l’ascensió —per fi!— del nostre nivell educatiu a estàndards europeus. Aquesta és avui l’aposta del Departament, potser l’última bala que li queda en el carregador abans de reconèixer que els seus fracassos no són culpa del capital humà que administra, sinó de les seves pròpies nefastes polítiques educatives al llarg dels darrers vint anys.

facebook twitter enllaçar comentar