Emprenedoria i mà gia0
919 18/04/2016, 13:22 Diari de Girona (18/04). Xavier Massó i Aguadé. Secretari General del Sindicat P #Opinió,
Al llarg de la seva existència sobre la Terra, la humanitat ha construït tres grans models per explicar-se a si mateixa i el món que l’envolta: el pensament mà gic –o mÃtic–, el pensament religiós i el pensament racional o cientÃfic. Algú va definir aquest recorregut amb una expressió que va fer fortuna –avui en dirÃem trending tòpic-: del mite al logos. Tot i ser una expressió discutible, l’admetrem, si més no, en el sentit que cada època de la humanitat ha estat presidida per alguna d’aquestes concepcions del món. Se suposa que actualment som a l’època del pensament racional i cientÃfic.
Tot i aixÃ, hi ha força indicis que, en qüestions educatives, més aviat estem recorrent un itinerari invers que cada cop ens apropa més a alguna mena de pensament mà gic educatiu: la primacia de l’emotivitat sobre la lògica, del subjectiu sobre l’objectiu, del qualitatiu sobre el quantitatiu, de l’espontaneïtat sobre el mètode... Intentaré justificar aquesta afirmació.
Precisament atesa la seva naturalesa, el coneixement cientÃfic –com a producte del pensament racional- té una caracterÃstica que s’acostuma a oblidar i que el diferencia de la resta: la seva transmissibilitat; amb una única limitació d’ordre intel·lectiu: per a entendre la teoria de la relativitat, no es precisa de cap tret mà gic que delati l’elegit, ni de cap il·luminació fornida per algun déu. Altrament dit, el do de la profecia no és transmissible. En canvi, almenys en teoria, qualsevol individu està en condicions de conèixer la teoria de la relativitat. I dic en «teoria» perquè, mentre que a mi potser em requeriria de tres-cents anys que no viuré, a Einstein li bastà amb el perÃode que sol durar una vida humana normal. Aquesta és l’única limitació del coneixement cientÃfic.
De coneixements mà gics –un més que probable oxÃmoron–, en va plena la pedagogia new age. Avui em referiré a aquesta nova perla curricular que és l’emprenedoria. El «mèrit» de la seva implantació s’acostuma a atribuir a l’inefable exministre Wert, pioner també en la introducció de la tauromà quia com a famÃlia professional de l’FP. Que s’hagi emportat la fama és bastant normal si tenim en compte la seva condició de «raonotes» incontinent. Però no ens enganyem. La idea no és seva: la va copiar de l’ubèrrim planter pedagògic català . I per a mostra, un botó. En un primer moment, va manllevar el terme català , emprenedoria, traduint-lo barroerament al castellà : emprendedurÃa. Segurament, després que algú li fes avinent que aquest terme no existeix en castellà , va adoptar el de «espÃritu emprendedor». Més clar, aigua. Però tornem a l’emprenedoria.
Per a explicar matemà tiques cal saber matemà tiques. Això ni el pensament mà gic més delirant ho pot negar; el que addueix, en tot cas, és que no cal ensenyar-ne, perquè no interessen, perquè ja ho fan las calculadores o perquè no garanteixen la felicitat... Però si cal ensenyar emprenedoria, tot indica que molt més important que les matemà tiques, llavors caldrà que la imparteixi algú que sigui, ell mateix, emprenedor. I com es determina això? I si en comptes d’un emprenedor se’ns cola un «trepa»? Compta! perquè la diferència entre ambdues categories pot ser de vegades força subtil. Comprovar si algú sap matemà tiques és relativament simple, només cal saber-ne les suficients; però un emprenedor? Era emprenedor el «narco» Pablo Escobar? O potser era més emprenedor Edison, fundador d’empreses força lucratives, que Galileu, que només es va buscar problemes amb la Inquisició?
¿PodrÃem dir que Monturiol o Peral, inventors del submarÃ, no foren prou emprenedors? Un va acabar arruïnat, diuen que per la seva incapacitat per als negocis; l’altre, fastiguejat i vÃctima del que avui en dirÃem mobbing. Monturiol va inventar també un sistema de conservació de la carn, que va passar sense pena ni glòria fins que, poc després de la seva mort, algú el va robar, el va patentar a Londres i es va fer milionari. Qui era més emprenedor dels dos, l’inventor o el lladregot?
I tot això planteja un problema: què es pretén transmetre amb aquesta assignatura? Perquè això de l’emprenedoria sembla més aviat una condició atribuïble al tarannà de cadascú, que no pas un coneixement tematitzat i transmissible com els que s’acostumaven a impartir «tradicionalment».
La solució tal vegada la puguem trobar en la divisa del pensament educatiu mà gic, avui hegemònic: el coneixement no es transmet, només es transmet informació; el coneixement se’l construeix cadascú. Sent aixÃ, doncs, la cosa sembla que està clara: si en altres temps s’havia recorregut complementà riament a tÃtols com ara «Vides de sants», «Vides de filòsofs» o «Vides de cientÃfics», ara el que caldrà és publicar unes quantes «Vides d’emprenedors», i cadascú ja es construirà la seva pròpia emprenedoria...
No deixa de ser, però, força intrigant, que mentre que el coneixement no és transmissible, els defensors d’aquesta tesi –que tan s’esforcen a transmetre; informativament, hem de suposar–, sostinguin, en canvi, que ho sigui quelcom tan poc tangible com l’emprenedoria. Coses del pensament mà gic!
facebook
twitter
enllaçar
comentar
Comentaris
Sense comentaris.Afegir comentari
Atenció al professorat
Dirigiu les vostres consultes i/o les peticions de visita de centre al Centre d'Atenció al Professorat.