El cas de l'Abel. Responsabilitat de la Generalitat (o no)2

2182 19/04/2017, 08:32    Serveis Jurídics del Sindicat Professors de Secundària (aspepc·sps)   #Violència escolar, #Salut laboral, #Comunicats,

En relació a l’assassinat del professor ABEL MARTINEZ, ara mateix hi ha obert un debat - potser més mediàtic que no pas jurídic- sobre si l’Administració té responsabilitat en l’incident i, per tant, si té l’obligació d’indemnitzar els familiars.
Coneixem els detalls d’aquest fet luctuós segons el relat que ens van oferir els mitjans ara farà dos anys. Tanmateix, sabem que hi ha un informe jurídic, preceptiu i vinculant, emès per la Comissió Jurídica Assesora- Òrgan Consultiu de la Generalitat- que n'ha informat desfavorablement.

No volem entrar en valoracions ni interferir en la tasca dels representants legals de l’Abel ni, evidentment, dels òrgans judicials que hauran de pronunciar-s'hi. Simplement volem assabentar-vos dels paràmetres legals que configuren la responsabilitat de l’Administració per tal que pogueu fer-vos-en una opinió fonamentada.

I.- DEFINICIÓ. La institució de la responsabilitat patrimonial de l'Administració té fonament constitucional, i es configura com un dret que tenen els particulars a ser indemnitzats per qualsevol lesió que pateixin en qualsevol de llurs béns o drets, llevat dels casos de força major, sempre que la lesió sigui conseqüència del funcionament dels serveis públics.

II.-CARACTERÍSTIQUES DE LA RESPONSABILITAT. Ens referim aquí a la responsabilitat en l’àmbit extracontractual. A diferència del dret civil, on la regla general és la culpabilitat o negligència, en el dret administratiu la responsabilitat de l’Administració és objectiva i directa.

Objectiva significa que no cal demostrar que hi ha hagut intencionalitat (dol) o negligència (culpa), sinó que n’hi ha prou que es produeixi un dany o una lesió i que hagin estat produïts com a conseqüència de l’actuació d’una administració pública. No obstant això, la Comisió Jurídica no està d’acord amb la responsabilitat objectiva i argumenta reiteradament la manca de negligència en la actuació del centre i el compliment de la normativa.

La responsabilitat de l’Administració és directa perquè la persona danyada ha d’adreçar la petició d’exigència d’indemnització contra l’Administració, i no pas contra el funcionari o autoritat que ha provocat la lesió. Aquí no parlem de la possible responsabilitat penal del funcionari ni de l’acció de regrés que podria exercir l’Administració.

III.- QUINS SÓN ELS REQUISITS?. Els requisits per a què sorgeixi la responsabilitat patrimonial de l’Administració són tres: l’existència d’un dany; la imputació del dany al funcionament d’un servei públic i la relació de causalitat entre el funcionament del servei públic i la lesió.

1.- L’existència d’un dany o una lesió
La lesió és un perjudici que, a més, ha de ser antijurídic, és a dir, la persona que pateix el dany no té el deure jurídic de suportar-lo. Ha de ser efectiva -només es poden exigir els danys produïts efectivament, i no les expectatives- i avaluable econòmicament -el dany patit pot ser material, personal (físic o psíquic) o moral, però s’ha de poder quantificar. En el cas de l’Abel, és notori que el dany va ser efectiu i, segons la premsa, els advocats l’han quantificat en un milió d’euros.

La lesió ha de ser individualitzada, és a dir, determinada en relació amb una persona o un grup de persones.

2.- La imputació del dany o lesió al funcionament d’un servei públic.
Cal entendre el funcionament d’un servei públic en un sentit ampli. Pot consistir en un simple fet jurídic , actuació pròpia d’un servei públic (per exemple, accidents de vianants provocats pel mal estat de la carretera) i també pot ser una activitat material o tècnica, o bé una activitat jurídica, és a dir, un acte administratiu.
S’hi inclouen no només les actuacions, sinó també les omissions.
La pot dur a terme un funcionari públic, en sentit estricte, i també qualsevol persona contractada dependent de l’Administració pública. Com hem avançat, aquest és un dels punts no coincidents amb l’informe, ja que es fa servir com a motiu per rebutjar la reclamació el compliment amb les NOFC i la diligència desplegada per l’Administració en el control d’accés als alumnes que arriben tard, mentre que el reclamant entén que hi ha una culpa in vigilando.

3. La relació de causalitat entre el funcionament del servei públic i la lesió.
Aquest és el fonament principal de la desestimació de l’informe. L’absència de causalitat entre l’actuació i/o omissió de l’Administració i l’incident.
No és imprescindible que el funcionament del servei públic sigui la causa única i exclusiva de la lesió, sinó que n’hi ha prou que sigui la causa més eficient, més pròxima i més adequada entre totes les circumstàncies que hi influeixin.
El funcionament del servei públic deixa de ser la causa més eficient i es trenca el nexe de causalitat quan hi concorre alguna de les circumstàncies següents:

• Si hi ha culpa de la víctima. Si la víctima actua amb negligència o imprudència o si hi intervé una tercera persona desvinculada de l’Administració pot produir-se una modulació de la responsabilitat de l’Administració i del particular, és a dir, una reducció de la quantia de la indemnització (quan hi ha culpa de la víctima)o una distribució de la càrrega del pagament de l’import (quan hi intervé un tercer).
• Si es tracta d’un cas de força major. Un esdeveniment és de força major quan és imprevisible, invencible (irresistible) i aliè (extern) al servei públic.
  Cal no confondre els casos de força major amb els simples accidents o els casos fortuïts, que també són imprevisibles i invencibles, però interns i propis d’un servei públic, i sempre donen lloc a responsabilitat de l’Administració. En aquest cas, caldrà aclarir si es tracta d’un cas fortuït i no de força major -i per tant imprevisible i invencible- però, tot i així, si per ser un fet intern del servei públic (no aliè) comporta responsabilitat.

  
  facebook twitter enllaçar comentar

  
  

  Tornar a la pàgina d'inici