Professors i adoctrinadors0

1213 16/11/2017, 08:57    Xavier Massó i Aguadé. Secretari General del Sindicat Professors de Secundària   #Opinió, #Mobilitzacions,

Diari de Girona (14/11).
"No crec en l’horòscop, sóc àries, i els àries som racionals i lògics, no podem creure’ns aquestes bajanades". La cita s’atribueixa Bertrand Russell, tot i que també de vegades a Isaac Asimov. Amb menys ironia, Karl Mannheim palesava, en la seva famosa «paradoxa», la irreflexivitat del concepte d’ideologia. És a dir, no és autoaplicable. Hom pot acusar els altres de fer ideologia, però mai a un mateix; s’estaria autorrefutant.

Sembla evident que, des d’aquesta perspectiva, cadascú pot pensar que l’altre diu el que diu perquè té una determinada ideologia, sigui quina sigui, però també que aquesta afirmació requereix que un mateix no en tingui i que, per tant, allò que diu és perquè pensa que és veritat, no perquè depengui d’una ideologia. En situacions extremes, l’assumpció d’una ideologia com a vertadera estalvia la feina de pensar. Davant d’una determinada qüestió, s’aplica la plantilla i el que surti és la veritat. Això ha passat sovint. Només a tall d’exemple, Stalin va negar la possibilitat de l’energia nuclear perquè, deia, anava contra els principis del materialisme dialèctic... fins que va tenir al davant la bomba atòmica i, aleshores, la va haver de comprar. Però anem al cas.

Recentment, i com és ben sabut, es va denunciar des de certs sectors el suposat adoctrinament que els docents catalans estarien exercint sobre els seus alumnes. Un adoctrinament que consistiria en la impartició d’ideologia nacionalista, més concretament, del nacionalisme català. Aquesta seria la raó, segons els «perspicaços» denunciants, que hi hagi tant de jove independentista. Una acusació que, a més d’infundada, resulta profundament maliciosa. També, segurament, des de l’altre costat hi hagi que pensa que no adoctrinem prou.

La veritat és que els docents hem hagut d’aguantar tantes acusacions falses que han carregat sobre les nostres espatlles els polítics que així es desempallegaven de les seves pròpies irresponsabilitats, que una més no ens sorprèn. Ens han dit que no estàvem preparats per fer la nostra feina els mateixos que alhora ens estaven posant pals a les rodes i ens responsabilitzaven de llurs despropòsits; se’ns ha obligat a presentar certificats de bona conducta com si tots fóssim pedòfils en potència –essent en realitat el sector on menys d’aquests escabrosos casos es produeixen–, i, seguim amb els tòpics, que tenim massa vacances i un horari privilegiat, tot ignorant, menystenint o tergiversant la feina que ens correspon fer fora del centre de treball... Però que ara se’ns digui al damunt que adoctrinem, doncs a veure, ja passa de taca d’oli. Per començar, cal dir que ja ens agradaria als docents tenir la poderosa influència sobre els nostres alumnes que alguns ens atribueixen, però no precisament per adoctrinar ningú, sinó per transmetre’ls l’amor al coneixement objectiu i veraç, fins al punt on això és humanament possible, així com per imbuir-los d’esperit crític, no en la seva versió grollera segons la qual el pensament crític és aquell que coincideix amb el propi, sinó el que parteix de la lucidesa i d’un marc de coneixements previs sense el qual la crítica s’esdevé pura xerrameca. Sí, ja ens agradaria, però la veritat és que estem molt lluny de tenir aquesta influència. Qualsevol docent ho sap.

Però tornant a l’acusació d’adoctrinament, des de quins supòsits es planteja aquesta acusació? Potser des d’una altra ideologia? Perquè si fos així, què faria aleshores un adoctrinament millor que un altre? O potser no era ideològica i adoctrinadora la pretensió de l’exministre Wert quan deia que s’havia d’espanyolitzar els alumnes catalans? Vaja, que si fos així, i com diuen en castellà, "en todas partes cuecen habas, y en algunas a calderadas".

Però és que, a més a més, no és així. L’objectiu de tot sistema educatiu, almenys des de la Il·lustració, és la transmissió de coneixements i valors amb la finalitat de formar individus, ciutadans, instruïts, crítics i autònoms, dotant-los del bagatge necessari per poder orientar-se en la vida, interactuar socialment i construir el seu propi criteri amb fonament de causa. I això, que és certament difícil, és tot el contrari de l’adoctrinament. Els docents acostumem a tenir-ho molt clar. Qui sembla no tenir-ho tan clar són, en tot cas, uns altres, d’aquí i d’allà.

Dit això, està clar que si no creiem en l’horòscop no és perquè siguem àries o qualsevol altre signe de zodíac que ens prescrigui com som o hauríem de ser, sinó simplement perquè és una superstició. Queda però la paradoxa de Mannheim en forma de maledicció: com sabem que no estem fent ideologia, adoctrinament?

Simplement, des de la perspectiva individual del docent, sent curosament autocrític, no n’hi ha d’altra. Des de la perspectiva col·lectiva, social, la garantia és un sistema educatiu amb una plantilla docent diversa i plural, com la societat. I la millor garantia d’això és un ensenyament públic en el qual els docents ho són en virtut dels principis de publicitat, mèrit i capacitat, i no estriats arbitràriament, a dit i sota eventual control ideològic i social. I això és, o això ha de ser, l’ensenyament públic. Per això a alguns els molesta tant.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici