El debat defugit: per a què volem l’escola?1

1315 16/03/2018, 10:53    Xavier Massó i Aguadé. Secretari General del Sindicat Professors de Secundària (   #Opinió,

Diari de Girona (13/03/2018).
Recentment, el pensador francès Michel Onfray, tot un fenomen mediàtic al seu país, contestava quan li preguntaven si havia deixat de ser d’esquerres, que si l’esquerra diu que no és necessari aprendre a llegir, a escriure, a comptar i a pensar a l’escola, aleshores ell no és d’aquesta esquerra.

Una resposta que, d’esquerres, de dretes o d’on es vulgui, ens redirigeix cap a una pregunta de la qual sovint se’n defuig: quina ha de ser la funció de la institució escolar? Pot semblar una exageració retòrica, però si resulta que, ni més ni menys que a Finlàndia, s’està duent a terme un projecte que prescindeix de l’escriptura manual i només s’ensenya per mitjà del teclat d’un ordinador, aleshores potser ja no s’està exagerant tant. I quan algú, ja sigui un futbolista, un famós d’OT o un ministre, critica el que s’ensenya a l’escola perquè li van fer aprendre logaritmes i mai en sa vida hagut de resoldre’n cap, llavors s’està dient exactament el que Onfray criticava.

Estem molt acostumats a sentir crítiques segons les quals l’escola no està al dia i s’hi expliquen coses anacròniques que, a més a més, no interessen ni serveixen per a res en la vida. De fet, aquest és el discurs educatiu actualment de moda: que si cal modernitzar l’escola, que si cal ensenyar només coses útils i divertides que motivin... I sona molt bé, sí, però aleshores, quin és el sedàs per a discriminar entre allò que és ’útil i el que és inútil?

A veure, que algú no hagi hagut de resoldre un logaritme en tota la seva vida, podria certament induir-nos a pensar que saber logaritmes no li ha servit de res i, així doncs, que no li ha resultat útil. A partir d’aquí, podem inferir que a aquesta persona li hauria resultat més beneficiós que, en comptes de logaritmes, se li hagués ensenyat alguna altra cosa que li hagués resultat pràctica i aplicable, és a dir, útil. Si aleshores resulta també que això mateix és aplicable a una aclaparadora majoria de la població, semblaria lògic concloure que els logaritmes són prescindibles i, per tant, que resultaria aconsellable suprimir-lo dels programes d’estudis; com a mínim dels obligatoris.

Ara bé, és aquest un criteri coherent? Doncs dependrà de què pensem que ha de ser l’escola i quines les seves funcions. Algú podria adduir que saber què és un logaritme tampoc li fa nosa a ningú, però si hem quedat que s’han d’ensenyar només coses útils, i resulta que els logaritmes són «inútils» per a una aclaparadora majoria, l’opció sembla clara.

Certament, no se’ns dirà explícitament que la societat por prescindir dels logaritmes, sinó la majoria de la població. I per a què avorrir el personal amb coneixements que no necessita ni li interessen? Per tant, que només s’imparteixin a aquells que sí els necessitaran. Quan i a on? Doncs a l’educació postobligatòria o a la Universitat, i només per a aquells que ho hagin de fer servir. Sembla clar, oi? Sí, però el problema és que hi ha trampa.

I la trampa no és altra que una concepció molt grollerament instrumental de l’educació. Òbviament, el «pobres» logaritmes són només una exemple generalitzable a tot el que s’ensenya a l’escola. I certament, quan això s’interioritza socialment, com està passant, es cau inevitablement en la frivolització i en la incapacitat de discriminar el que resulta útil per a l’individu des d’un punt de vista estrictament instrumental, d’allò que, encara que no ho sigui, és tanmateix necessari des de la perspectiva de la seva formació integral i la comprensió del món que se’n desprèn. Hom sabrà fer funcionar el món, però no per què funciona així.

És veritat que, al capdavall, saber logaritmes, o qui va ser Juli Cèsar o distingir un complement directe d’un d’indirecte, segons el cas, pot no tenir una utilitat instrumental directa per a la majoria de la població, però és necessari per a assolir una formació integral bàsica. I encara que no es digui, postular que a l’escola s’han d’ensenyar només sabers instrumentals, equival a negar aquesta formació integral en favor d’una concepció instrumental de l’individu, merament funcional i sense elements per a desenvolupar capacitat crítica. I és que l’escola no està només per a ensenyar coses útils, sinó també, i molt primordialment, per a transmetre aquells coneixements necessaris per a la formació integral que un individu no por adquirir en els seus entorns socials més immediats, ni el familiar, ni el de les amistats, ni el de l’empresa on treballarà. I precisament per això es va haver de crear una institució ad hoc: l’escola. Si ara la remetem només a allò instrumentalment «útil», l’estem desnaturalitzant i convertint en un mer centre d’ensinistrament de futura mà d’obra; qualificada o no, segons el cas, però mà d’obra al capdavall. I, simplement, l’escola no és (només) això. Si ara resulta que ho ha de ser, que ens diguin almenys en quin projecte d’enginyeria social s’empara aquesta «innovadora» proposta, però que no ens expliquin sopars de duro.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici