Però encara hi ha algú que s’empassi allò de la famosa “autonomia de centre”?

Però encara hi ha algú que s’empassi allò de la famosa “autonomia de centre”?1

1628 18/06/2018, 10:46 Robert Veciana i J. Jorge Sánchez. Delegats del Sindicat Professors de Secundàri #Opinió, #Decret de plantilles,

Si algun professor ―no li ho recomanem― vol perdre una estona llegint diferents mostres de PEC (Projecte Educatiu de Centre) disponibles per Internet, s’adonarà que encara hi ha centres educatius que, potser càndidament, reivindiquen el concepte autonomia de centre com si es tractés d’una mena de fur, d’un marc legal-administratiu que, en efecte, garantís algun tipus d’autonomia, de marge discrecional en la seva gestió. La veritat contrastada, però, és que, com més avança i es consolida el desplegament de la LEC, es desemmascara més i més l’enganyifa d’uns imaginaris centres autònoms i es revela, cada cop amb major nitidesa, el caràcter limitador, restrictiu i tecnoautocràtic d’una llei que es va dissenyar per implantar, en el món educatiu, una estructura de poder tan piramidal com fos possible.

Per aconseguir aquest objectiu, i fidel a la pràctica de perversió del llenguatge i abús dels eufemismes que caracteritza la nostra Administració, a la desaparició del poder decisori i de control democràtic per part del claustre de professors se’n va dir "autonomia de centre", i a l’intent de reconversió de la figura del director en una mena de petit cacic plenipotenciari se’n diu encara "lideratge". Quan, fa uns anys, el nostre sindicat es va oposar amb fermesa a l’ofensiva en favor d’aquesta entelèquia batejada com autonomia de centre (que el Departament venia com l’elixir que guariria tots els mals del nostre maltractat ensenyament públic), ja vam advertir que allò era una simple maniobra legislativa per robar al funcionari docent precisament la poca autonomia professional que li quedava. Ja ho vam denunciar aleshores: la presumpta autonomia dels centres estava pensada perquè fos inversament proporcional a l’autonomia del professorat. També vam posar de manifest que implantar un model de gestió que afavorís el xiringuitisme, el gueto pseudoeducatiu i la taifa desregulada significava, ras i curt, renunciar a tenir alguna cosa que se’n pogués dir, amb un mínim de propietat, "sistema educatiu".

Han passat els anys i algunes de les nostres previsions s’han anat complint. La pitjor, la que fa que el Departament hagi deixat de considerar els professors com uns funcionaris amb cert grau de dignitat profesional, llibertat de moviments i autonomia de criteris pedagògics per convertir-los en una mena de súbdits obedients, adscrits a un determinat centre com si fossin serfs de la gleva. Però, com que en la nostra professió la realitat sovint supera les prediccions més fosques i les anàlisis més malpensades, també en això de la beneïda autonomia de centre els resultats de l’experiment superen tota perversió imaginada. Per què ho diem, això? Doncs perquè els centres, d’autonomia, en el fons avui en tenen menys que mai. El model de gestió que es presentava com a descentralitzador era, en realitat, tot el contrari. La impostura aquesta de l’autonomia de centre no perseguia només tapar la boca dels docents en el seu claustre i limitar la seva independència professional a través del director-cacic: també buscava tenir els directors ben adoctrinats, curosament controlats i, en definitiva, al servei d’unes directrius que limiten qualsevol vel·leïtat autonomista per part seva.

No en va, el paper que havien de jugar els directors com a còmplices necessaris en el desplegament de la LEC ha estat ―i continua estant― una de les prioritats del Departament. Però alguns directors que, potser de bona fe, s’havien empassat la roda de molí de l’autonomia de centre ara s’adonen, cada dia amb més claredat, que l’única llibertat de gestió que tenen és la del servilisme respecte a les consignes que se’ls dicta des de més amunt. Els interminables aplicatius que han d’omplir, la tria de personal docent que se’ls convida a fer o la burocràcia voraç que se’ls imposa són algunes de les manifestacions d’aquesta famosa autonomia. Per rematar-ho, és clar, la consolidació de l’esperit empresarial de retiment de comptes, indicadors de resultats i treball per objectius, amb les conseqüències esperables de tot plegat: avui, el director d’un institut d’ensenyament públic té la mateixa capacitat d’autogestió que el director d’una sucursal bancària. Amb l’única diferència que a aquests darrers imaginem que no els intenten entabanar amb conceptes falsaris…

Els centres educatius, que ningú no s’enganyi, eren més autònoms abans, quan eren més democràtics. La lògica antidemocràtica de control dels claustres a través de petits virreis ensinistrats genera que aquests perdin també el seu marge d’autonomia gestora: un sistema vertical i dirigista no pot ser-ho a mitges. Ara tot està muntat per tal que les ocurrències del Departament trobin un engranatge que les dugui a la pràctica sense contestació. Aquesta és la nostra realitat present, disfressada en va sota la formulació, ja francament carregosa, d’autonomia de centre.

facebook twitter enllaçar comentar