Per una educació amb clàssics1

2020 22/01/2019, 10:09    Meritxell Blay. Professora de clàssiques i delegada del Sindicat Professors de S   #Opinió, #Mobilitzacions,

Fa 15 anys que em dedico a la docència. Estimo la meva feina. I estimo els clàssics. Fa uns anys però que la meva docència s’ha convertit en activisme. I ara en sindicalisme també. La situació és prou greu i ho exigeix. Perquè estimo la meva feina i els clàssics és per això que no puc deixar-ho passar. Va més enllà dels meus propis interessos. Són assumptes col·lectius. Afiliar-se, sentir-se part d’un col·lectiu és cada vegada més difícil. En una societat que tendeix cada dia més a l’individualisme i a un sistema educatiu que funciona cada vegada més com una gran empresa i no com un claustre de docents.

Crec en l'educació i crec que una altra educació és possible. És aquesta una frase que l’hi he sentit dir moltes vegades al meu company de sindicat, el Ricard. I de fet és la frase que em repeteixo a diari si tinc dubtes de què faig i perquè ho faig. Si bé és cert que hi ha una lluita col·lectiva pels drets i les millores de l’escola o de l’educació en general, lluita que dona sentit a la feina dels sindicats, també hi ha d’haver paral·lelament una lluita individual, una que no la pot fer ningú per a tu, que és una lluita constant i diària, que es lluita a classe, amb el poder que et dona la paraula de professor, la pissarra i el guix.

Citant a Ordine en el seu últim llibre Clàssics per a la vida: “encara que no agradi a la pedagogia imperant, el coneixement de la disciplina que el profesor imparteix hauria de ser el primer i la condició essencial. A qui no domini la seva disciplina, cap manual que ensenyi a ensenyar l’ajudarà a preparar una bona classe. L’educació exigeix temps llargs. Orientar-la només per les presumptes ofertes del món laboral pot revelar-se al capdavall com un desafiament perdut per anticipat. No necessitem reformes generals, sinó una bona selecció dels docents. Els joves reclamen sobretot professors que visquin amb passió i amb veritable interès la disciplina que imparteixen.”

Tots hem tingut alguna vegada un professor que ens ha canviat la vida. Sempre m’ha agardat ensenyar. I no se m’ha esborrat mai de la memòria aquella escena del Club dels poetes morts amb els alumnes estripant el llibre de literatura. Nuccio Ordine ha estat per a mi molts anys després un nou Robin Williams. Hem entès, amb molta freqüència, que el nostre amor per la literatura o la filosofia, per la història o les matemàtiques anava estretament lligat a un professor o professora. Com diu Ordine, la missió principal d’un bon professor hauria de ser reconduir l’escola i la universitat a la seva funció essencial: no la de produir fornades de diplomats i graduats, sinó la de crear ciutadans lliures, cultes, capaços de raonar de manera crítica i independent.

Les grans obres literàries o filosòfiques no haurien de llegir-se per passar els exàmens, sinó abans de tot pel plaer mateix que susciten i per mirar d’entendre el món que ens envolta i d’entendre’ns nosaltres mateixos.

Assistim a un ocàs de les humanitats. No és una dèria meva. Les matèries humanístiques es troben marginades, gairebé excloses dels programes escolars. Els clàssics ja no ocupen el lloc d’honor que en altre temps tenien en la formació del ciutadà mitjà europeu. Si és cert que els clàssics poden salvar l’escola i la universitat fent l’ensenyança més autèntica, també ho és que sense l’escola i la universitat és difícil imaginar un futur pròsper i vital per als clàssics.

Sota la promesa d'una inserció immediata en el món laboral, el disseny dels currículums escolars pot veure’s fortament condicionat pels aspectes «professionalitzadors» de la formació. Tot això, com és natural, en detriment de l’ensenyança de disciplines, com el grec i el llatí, que no responen a l’utilitarisme brutal de qui es pregunta «per a què serveix» l’estudi de les «llengües mortes».

Per això, tenim la responsabilitat de mostrar la interacció dels clàssics amb els altres sabers i, sobretot, amb la vida mateixa. És real. No cal inventar-la. Només saber-la transmetre. Veurem llavors que el fet de marginar aquests tipus d’estudis és només un símptoma d’una educación malalta i tendenciosa, que no garenteix ni assegura la igualtat d' oportunitats.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici