Disciplina i convivència0

791 06/03/2023, 12:00    Ricard Massó, delegat sindical de Professors de Secundària (aspepc·sps), profess   #Violència escolar, #Opinió,

Les últimes notícies sobre els casos d’assetjament escolar tant a la Ràpita com a Sallent i la manera com s’han tractat a la premsa i televisions del país són demencials. S’ha insinuat d’una manera inequívoca que la responsabilitat d’aquests fets tan lamentables era del professorat. Gairebé se l’ha acusat directament i, per extensió, als instituts. Aquestes acusacions m’han portat a escriure aquest article en defensa del professorat i de la disciplina i, al mateix temps, de valors que són tan importants en qualsevol sistema educatiu com l’esforç personal i la transmissió de coneixements que mai, mai, s’haurien d’haver desterrat de les aules.
El sistema educatiu català és un desastre. Tot docent que imparteixi classes a qualsevol institut de Catalunya ho sap i ho pateix. La situació ha esdevingut insostenible tant per l’ambient que es viu a les aules com per la carrega burocràtica que ens han imposat. Les agressions verbals i físiques contra el professorat i entre els alumnes augmenten d’una manera alarmant. Qualsevol professor és conscient de que les causes d’aquesta situació són l’absència de disciplina a les aules i la manca d’uns valors que, per desgràcia, cada cop estan menys presents a la nostra societat.

Ja fa molts de temps que la política educativa del Departament d’Educació i les teories pedagògiques dominants, amb la col·laboració d’alguns sindicats, han permès aquesta situació i, és més, l’han defensada amb la implantació de tota una sèrie de mesures que ens han portat a la situació actual. Tots els agents que he anomenat anteriorment han estat abduïts per la innovació pedagògica, amanida amb una capa de fals progressisme i de correcció política. El resultat és el caos a les aules. La paraula disciplina ha estat desterrada del sistema educatiu i ha esdevingut un tabú, una paraula amb connotacions negatives i pròpia d’un passat dictatorial quan en realitat és tot el contrari. El resultat és evident, el “bonisme” i permissivitat són la nova religió, els nous déus que han de ser venerats en tot institut i escola de Catalunya. Però la realitat és tossuda i malgrat les teories fa la seva i no n’entén de falsos profetes. No solament el professorat n’està pagant les conseqüències sinó tota la societat i, per desgracia, aquests fets tan lamentables aniran in crescendo.

En la seva obsessió per destruir tot el que signifiqui coneixement, aquesta pedagogia innovadora ignora que, des d’un punt de vista etimològic, la paraula disciplina prové del llatí discipulus (deixeble) i discipulus deriva del verb discere (aprendre). D’aquí l’origen dels nostres mots com discent (que segueix l’ensenyament d’altri) i docent (el que ensenya). Disciplina, per tant, és una paraula clau en el món educatiu. Sense disciplina ho hi ha aprenentatge.

La disciplina no és un fi en si mateix sinó un mitjà per arribar a la transmissió de coneixements, ja que sense disciplina no hi ha convivència. Facilita l’entorn on l’esforç i l’aprenentatge són possibles, dos mil anys d’història ho avalen. Un altre factor molt important és que la disciplina ens prepara per a la vida, ens ensenya que totes les accions tenen conseqüències, i que si no has respectat el marc normatiu has de ser penalitzat.

La nova pedagogia amb el seu manual educatiu ineficaç ha propiciat aquest caos i totes les mesures, tallers i cursets per intentar revertir la situació que ens han proposat no són més que fum, paraules ineficaces per solucionar el caos que impera a les aules. La culpa no és del professorat sinó de les lleis que permeten aquest disbarat.

Si realment volem situacions d’aprenentatge cal que es donin unes determinades condicions perquè quan el professor expliqui els continguts de la seva matèria l’alumne els pugui aprendre. Això nomes és pot aconseguir si hi ha disciplina.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici