Oposicions «light» 2023: és opac tot el que no es coneix?1

3275 02/11/2023, 13:03    Myriam Gallego Rodríguez. Delegada de Professors de Secundària (aspepc·sps) al B   #Oposicions, #Opinió,

L’últim concurs d’oposicions docents, que va començar el passat mes de juliol, ha estat des del seu inici un procés del tot extraordinari, en tots els sentits, i no lliure de polèmica. D’entrada, no ha estat per una qüestió estrictament formal, és a dir, es tracta d’un concurs-oposició convocat per a fer front a una situació injusta, tan excepcional com previsible i evitable, ja que, com és ben sabut, el Departament d’Educació ha estat molts anys sense convocar oposicions, i aquesta manca de convocatòries ha comportat, consegüentment, un augment exponencial de docents interins, que acumulen contractes eventuals durant anys i, per tant, es troben en una situació d’excés abusiu de temporalitat que els condueix inexorablement a la inestabilitat i la precarietat laboral.

Arran de la publicació del decret llei, per part del Ministeri d’Educació, l’any 2021, el Departament d’Educació es va veure obligat a reduir, a correcuita, el percentatge d’interins per tal d’ajustar-se a la legalitat. Aquestes oposicions extraordinàries, juntament amb el concurs de mèrits, responen a aquesta necessitat urgent de no seguir incomplint la llei.

Oposicions extraordinàries que ho són, com dèiem, no només per definició, sinó també per la manera com s’han dut a terme. De fet, no per casualitat o atzar, han estat batejades com les “opos light” i, malgrat que cap oposició, per lleugera que sigui, mai no serà fàcil de superar i sempre comportarà un gran esforç per part de l’aspirant, el cert és que aquestes oposicions exprés disten molt del nivell d’exigència de les anteriors, i és que podríem dir que es tracta d’una de les oposicions més favorables a l’opositor, des del punt de vista estrictament acadèmic (proves no eliminatòries, programació d’una única unitat didàctica o situació d’aprenentatge, eliminació de la prova dels surrealistes i famosos supòsits pràctics...).

Considerem que una baixada de nivell mai no hauria de ser entesa com quelcom positiu, malgrat que les conseqüències immediates pugui semblar a priori que sí que ho són. Cal una anàlisi molt més global per adonar-se que allò que ha portat el Departament a “facilitar” l’estabilitat dels treballadors, una de les reivindicacions sindicals més importants, no és pas la seva bona voluntat, sinó l’imperatiu legal.

Insistim, però, que cap oposició és senzilla i que existeixen molts altres factors, més enllà dels estrictament tècnics, que la dificulten, com ara les condicions laborals actuals dels aspirants, que comporten una sobrecàrrega injustificada de feina extra en haver d’assistir a nombroses reunions del tot estèrils i improductives, sovint fins i tot fora de l’horari; haver de fer cursos de (de) formació suposadament obligatoris, que en absolut contribueixen a millorar la nostra capacitat com a docents; la contínua devaluació de la nostra professió, que no és una altra que la del professor, és a dir, transmetre i impartir coneixements, i no la de realitzar funcions purament administratives i de coaching, o la manca evident de recursos, per causa d’un pressupost del tot insuficient en matèria d’educació, que impossibilita poder realitzar la nostra tasca amb garanties.

És aquí on hem de posar l’accent.

Tot plegat desemboca no només en una decepció i desgast en el terreny emocional dels docents, sinó també en una manca material de temps necessari per dedicar a l’estudi que exigeix qualsevol procés d’oposició.

Ara, la veu d’alguns sindicats s’alça per a denunciar el 33,75% de suspesos, com si la realitat del suspens hagués deixat d’existir en aquest món de rotllanes engrescadores, i atribueixen gratuïtament aquest percentatge a la manca de transparència i a la mala organització de les proves, a més de carregar indiscriminadament contra la feina dels membres dels tribunals, que, recordem-ho, són companys docents que, majoritàriament, no han triat de manera voluntària ser membres del tribunal i que tracten de fer una feina exigent, desagraïda i mal remunerada, de la millor manera possible, sense que existeixi cap voluntat ni desig de suspendre ningú, ans al contrari: els companys del tribunal són en tot cas l’altra cara de la mateixa moneda. De manera que posar en dubte la seva tasca i acusar-los de mala praxi és, a més d’insolidari, una manca absoluta de respecte i de companyonatge, que només contribueix a la divisió, a l’enfrontament i que afavoreix els interessos del Departament.

Atacar des del desconeixement és un acte reaccionari. Acusar de falta de transparència al·legant que no s’han fet públiques les rúbriques, que ni tan sols són obligatòries –hi ha tribunals que no fan servir cap mena de rúbrica i el que es té en compte són justament els criteris de correcció que les comissions de selecció de cada especialitat publiquen per endavant– és del tot infundat. En qualsevol cas, aquest fet no seria exclusiu d’aquesta convocatòria en concret, sinó també de les anteriors. Hi ha motius de sobres per a criticar aquest procés d’oposició, no cal inventar-se res.

Ara bé, si no és a través d’unes oposicions, com accedim a la funció pública? A dit? Perquè, si del que ens queixem és d’opacitat, de qualsevol altra manera la possibilitat que el nomenament acabi sent poc transparent, opac i arbitrari és infinitament més gran.

Certament, el fet que no totes les places que s’han convocat hagin estat cobertes és una molt mala notícia per a tothom que defensi la pública, ja que, el desitjable i allò per a què s’ha de seguir lluitant sense descans és, clarament i indiscutiblement, l’estabilització total del personal docent, però cal dirigir la mirada cap a allò que realment obstaculitza el bon funcionament de l’ensenyament públic, com ara el model de gestió propi de l’empresa privada pel qual està apostant, descaradament i des de fa molt el Departament d’Educació, amb l’aprovació dels conegudíssims decrets de plantilles, d’autonomia de centre o de direccions, que atorguen un poder desmesurat a les direccions, i, més recentment, el d’inclusiva, una mesura neoliberal més, que, amb diners o sense, suposa una agressió de classe en tota regla i el tancament dels centres d’educació especial públics, tot deixant sense recursos l’alumnat en situació de desavantatge educatiu.

Que hi ha aspectes del concurs d’oposició que cal millorar és innegable, perquè tot és susceptible de millorar.

Ara bé, cal recordar que les oposicions són el sistema de selecció que millor garanteix l’objectivitat en l’accés a la funció pública, de manera que, tot defensant el sistema d’oposició, el que fem és evitar les entrevistes personals, els amiguismes i les arbitrarietats dels nomenaments a dit; perquè cal recordar que quan es nomena funcionari a algú per una altra via molt més opaca, el que s’està assignant és un sou públic, i, per definició, agafar diners públics i lliurar-los a criteri personal només té un nom: corrupció.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici